viernes, 28 de septiembre de 2012

Músiques Disperses, octubre 2102

Divendres 5: Pablo Selnik i Marco Mezquida

Selnik i Mezquida a Rius i Taulet. Foto de Roberto Domínguez



A la música de Pablo Selnik (flauta) i MarcoMezquida (piano) trobem jazz, balada, música pop, improvisació i coses més contemporànies i avantguardistes, però abans que res trobem una qualitat difícil d’obtenir a la música de avui: l’atemporalitat. Escoltant el seu recent disc, Miscelánea núm. 2 (Quadrant Records), o qualsevol dels seus concerts, es té la sensació d’estar sentint una música que no es correspon amb cap temps o època en concret. I quan aquesta atemporalitat es dona sempre sol anar associada a la bellesa: són els sons més bells aquells que poden diluir el factor temporal. Selnik i Mezquida són, sens dubte, dos dels músics joves més prometedors de l’actual escena de la ciutat.


Divendres 12: Sara Fontán + Lucrecia Dalt

“El temps es bifurca perfectament cap a innombrables futurs.” Sara Fontán (violín) i Lucrecia Dalt (veu, etc.) porten el seu propi caos individual a un mateix espai per tal d’intentar donar un ordre col·lectiu a través d’una comunicació musical temporal creada l'instant amb un violí, un baix, pedals i cel·luloide foundfootage de 8mm del projecte web ‘Your Lost Memories’. Sara Fontán és component de l’Orquesta del Caballo Ganador, Manos de topo, The New Raemon i Árbol, entre d’altres formacions. Lucrecia Dalt, per la seva part, ha mogut els seus personals i inclassificables projectes en solitari per ciutats d’Alemanya, Holanda, Noruega o Bèlgica, i ha publicat dos cd’s, Congost (Pruna Recordings, 2011) i Commotus (Human Ear Music, 2012.)



Lucrecia Dalt


Sara Fontán



Divendres 19: Panotxa i els caps parlants 


El repertori de cançons de Panotxa, mostrari d’un autèntic pop de resistència, psicodèlia amb denominació d’origen de Sants, ha atravessat durant més de trenta anys múltiples i variopintes formacions; des de La Truita Perfecta i els Ultratruita, passant pel Grito Acusador, Basura, El Hombre de Pekín o els PAD. El follet compositiu de Panotxa ha anat forjant un assortiment de cançonetes esmolades com un coltell, incisives com una ganivetada, corrosives com la fulla d’una daga rovellada. Panotxa i els Caps Parlants és l’enèssima revisió de vells temes i la presentació d’un munt de nous en companyia d’Oriol Luna –percussions-, Hara Kraan –xilòfon i teclats-, Roger Atrofe –contrabaix- (tots tres de Mil Pesetas, amb els qui havia col·laborat amb el projecte elFutur i el grup de pulp-rock La Monda) i Carla Illas –violí. Format acústic per a un quintet d’alta tensió.



Panotxa en una actuació delFutur


Divendres 26: Pablo Rega


Rega amb els IED

El guitarrista gallec Pablo Rega té una llarga trajectòria rere seu. Als anys 90 va formar part d’un dels primers grups del revival progressiu, Kozmik Muffin, i, més tard, va ingressar a la política de l’improvisació lliure i l’art sonor. Ha participat en incomptables sessions d’improvisació (duos, trios, grups, i amb tota mena de músics, d’aquí i de fora) i és membre de les orquestres FOCO (Madrid) i OMEGA (Galicia). En l’actualitat, i entre d’altres coses, és director de la BIB (Banda de Improvisadores de Barcelona) i component del potent trio Bruitage. El set que ens oferirà, solo de guitarra, és quelcom que li imposa i l’estimula alhora. Un format en el que la noció d’improvisació esdevé problemàtica, doncs, ¿es pot improvisar amb un mateix?





martes, 25 de septiembre de 2012

Tornen les Músiques Disperses al Roxanne


Aquest proper divendres l'Overlook Hotel i Usted es un Colectivo reprenem la programació de les Músiques Disperses al Roxanne. Després dels dos concerts de presentació que s'hi van fer durant el mes de juliol - per cert, podeu escoltar i descarregar-vos l'actuació de Tom Chant i Masa Kamaguchi des d'aquí-, hem preparat una acurada sel·lecció de músiques valentes, propostes variopintes, i sobretot, coses ben disperses que esperem, facin les vostres delícies.

Comencem, doncs, aquest divendres 28 amb Anki Toner i el seu 'File Under Toner'. Atenció, llegiu-vos el text que segueix. Toner reclama la vostra participació.

FILE UNDER TONER mode d'emploi:





28-IX-2012 - Anki Toner - File Under Toner
(Resistance Emotional Mixes)


Quién?

ANKI TONER es músico, comentarista, coleccionista y estudioso de la parte oscura de la relación entre música y propiedad intelectual. Es conocido principalmente por su labor al frente de SUPERELVIS (grupo del cual fue cantante, harmónica y letrista entre  1986 y 1998) o de HAZARD RECORDS (sello discográfico dedicado exclusivamente a la edición de obras de dominio público).

FILE UNDER TONER es el proyecto bajo el cual Anki explora los límites de la razón en música. Ya van media docena de discos con este proyecto, y algunas anécdotas divertidas.

+ info: http://www.ankitoner.com


Qué?

Importante: Los asistentes tienen que llevar un CD (no CD-R).

El concierto consistirá en una pieza creada exclusivamente a partir del contenido de los CDs que lleven los asistentes. Estos CDs serán mezclados "a ciegas" (sería más exacto decir "a sordas") sin haberlos escuchado previamente, ni tan siquiera haberlos monitorizado con auriculares. El resultado dependerá pues en gran medida de los CDs que aporten los asistentes.

Al final del concierto el artista se quedará con un CD, el que más le plazca de entre todos los que haya utilizado. La persona que haya llevado este CD elegirá entre los CDs restantes aque que prefiera. El que haya llevado este segundo CD elegirá entre los que queden, y así sucesivamente, hasta que el penúltimo espectador se quede con el último CD. Es decir, que los espectadores se llevarán a casa un CD distinto de aquel que han traído, y su capacidad de elgir el CD que se llevan depende del interés que los demás espectadores hayan otorgado al CD que ha llevado. El espectador que haya llevado el CD que haya causado menos interés se irá a casa con las manos vacías.

Este concierto pone a prueba la generosidad de los asistentes, su voluntad de colaboración en el concierto, y su voluntad de compartir la música que tienen. De alguna manera, tiene un punto en común con el bookcrossing (la práctica de dejar libros en lugares públicos para que los recojan otros lectores). Además se puede interpretar como un guiño a la compartición de música por internet.

La idea es reflexionar, por un lado, sobre los límites de la autoría y la originalidad (es decir, sobre la propiedad intelectual) y, por otro, sobre el valor de las cosas, la generosidad, el intercambio (es decir, sobre la propiedad en el sentido estricto del término).


Qué más?

En este concierto presentaremos el disco:
FILE UNDER TONER
Resistance Emotional Mixes, vol 1
Hazard Records, hr069 (2012)
+ info y descarga gratuita: http://www.hazardrecords.org


PREGUNTAS FRECUENTES
Resistance Emotional Mixes?
El título RESISTANCE EMOTIONAL MIXES es un guiño obvio al album "Resistance Emotional Music" de Superelvis (editado en cassette allí por 1990)

Es imprescindible que el público lleve CDs?
SÍ, esa es la idea. El artista no elige qué pincha, sólo cómo y cuándo.

Por qué no valen los CDRs grabados en casa?
Hay dos motivos:

(a) La calidad de un CDr es muy inferior a la del CD, y es mucho más facil que llegue uno ilegible. El artista no puede responder de la calidad de las grabadoras de los asistentes, y no le vale lo de "pues en mi casa sí que iba".

(b) El concepto de CDr como regalo o intercambio és flojo, entre otras cosas porque los CDr tienen una vida relativamente corta, como todos hemos acabado descubriendo.

Se puede entrar sin CD? Podemos entrar dos personas con un sólo CD?
Sólo con una buena excusa, si no hay más remedio, y teniendo en cuenta que quien lo haga así se pierde al menos la mitad de la experiencia.

Podré recuperar mi CD?
No. A no ser que se lo cambies al que lo ha escogido. Sin embargo, recuerda que él ha escogido ANTES que tú, por lo que se supone que ha escogido un disco que prefería al que tú le ofreces.

Entonces, ¿tengo interés en llevar el CD más  malo que tenga por casa?

No. Piensa que como menos guste el CD que llevas, más tarde elegirás qué CD obtienes a cambio. Además, si todo el mundo lleva CDs horribles, el concierto también puede ser horrible... y tú estás allí escuchando. En realidad tienes todos los incentivos para llevar un CD que te guste, a tí y a los demás asistentes, y esperar que los demás hagan lo mismo.

Qué pasa si no me gusta ningún CD de los que tengo que elegir? ¿o si mi CD es el último en ser elegido y me quedo sin CD? ¿Me compensaréis de alguna manera?
No, naturalmente. Es parte del juego.

¿Por qué el artista se queda con el primer CD?

Contrariamente a lo que pueda parecer no es por egoismo. Es la manera de asegurar que no se produzcan bucles en la elección de los CDs (para entendernos, que no pueda ocurrir aquello de "yo elijo tu CD, tu eliges el mío, y ahora ¿a quién le toca?")

¿Se graba el concierto? ¿Se va a editar?

Salvo problemas técnicos, el concierto se graba, y la idea es que se edite como parte de una serie. Idealmente cada concierto debería ser la presentación del disco grabado en el concierto anterior. De hecho, los asistentes que traigan un CD pueden (si lo desean, no es obligatorio) apuntar su nombre en la hoja de colaboradores y serán mencionados en los créditos del disco .

¿Es legal todo esto?

Discutir los conceptos de propiedad, tanto intelectual como física, es legal en la mayor parte de países del mundo (afortunadamente).

Sin embargo, nos podemos preguntar si no estamos violando alguna ley con este acto. La intuición basada en lo que nos quiere hacer creer el bombardeo mediático de las industrias culturales nos dice que es probable que así sea.

Por esto planteamos la siguiente pregunta: en ese caso, ¿quién, concretamente, está violando la ley?

a) ¿El artista, que solo pone los CDs que le llevan, pero no los elige?
b) ¿Los espectadores, que sólo han llevado los CDs, pero no los ponen?
c) ¿El organizador, que ni elige los CDs ni los pone, pero proporciona los medios para que todo esto ocurra?

Si ninguno de los anteriores, individualmente, viola la ley, quizá es que no se esté violando la ley después de todo, ¿no?


Nota: Es totalmente seguro participar en este concierto.




domingo, 29 de julio de 2012

Arxiu: set anys de trimestres de poesia a l'Heliogàbal (2005-2012)

Continuant regirant per l'arxiu de l'Heliogàbal ens ha agafat un catacroc monumental. Fa ,ni més ni menys, set anys que Usted es un Colectivo programa els Trimestres de Poesia en aquella noble institució. Ens hem trobat amb un munt de vídeos de recitals dels que ja ni ens recordàvem... heus aquí alguns d'ells:

Aquest és un dels més antics enregistrats. A la tardor del 2007, Montse Basté i Enric Casasses van capitenejar una vetllada dedicada a e.e. cummings...





Dues nits de micròfon obert: The Jam (de poesia) i Declamant'n'roll, dedicada a la poesia del rock...





Durant aquests anys han vingut vertaders popes de l'escena barcelonina. Aquí en Jesús Lizano...



en Carles Hac Mor i l'Esther Xargay...



en Juan Crek...



i també Rafa Metlikovez i Xavier Theros...





En una ocasió fins i tot ens vam permetre el luxe de portar a en Goiko des de Euzkadi...



Una forma que ha proliferat molt, el rapsode acompanyat per una banda de rock. Aquí en Pedrals i els seus nens eutròfics...



Ajo amb els Don Simón y Telefunken...



o en Mossèn Xemeneia i l'Orquestra va de canto...



Xous ben especials pensats per a l'ocasió, com el de Ramón Colomina i companyia...



o el de Pere Jaume...



I també, és clar, alguna de les nostres nits temàtiques. Com la dedicada a Josep Maria Fonollosa...



a Joan Perucho i Juan Eduardo Cirlot...



o la nit dedicada a la sèrie negra...



en fi... TARARÍ!

jueves, 12 de julio de 2012

Arxiu: quatre anys de Músiques Disperses a l'Heliogàbal (II)

I encara més concerts...
Aquí el més antic registrat: Motor Combo (Eli Gras i Florenci Salesas) a l'octubre del 2006.



Uns que hi han passat varies vegades: Araki (Anna Subirana i Joan Saura), un dels primers concerts sota el nom de Músiques Disperses, el febrer del 2007.



També hem aprofitat les gires de Cambuzat i companyia. En aquest cas els Putan Club.



Aquí el projecte sorollista d'Adrián de Alfonso, Don the Tiguer.



També els Antorcha Amable...



I l'espectacle per a petits i no tan petits, Tot Bufant, de Pepino Pascual i Pep Gol.



Gràcies a la Mar per tota aquesta feinada.

viernes, 29 de junio de 2012

Arxiu: quatre anys de Músiques Disperses a l'Heliogàbal

Aquests dies hem estat consultant el fenomenal arxiu de vídeo de l'Heliogàbal, i hem volgut fer una tria d'alguns dels concerts que Usted es un Colectivo ha programat ens aquests quatre anys de Músiques Disperses.

Aquí la Piccola Orchestra Gagarin d'Oriol Roca, Sasha Agramov i Paolo Angeli, aquell cop en companyia  d'Stephanie Pan...



La nit dedicada al disc Commercial Album dels Residents. Aquí Lamprea Martínez i Roger Atrofe, el trio Hara Kraan i Oriol i Guille Caballero, i també Xavi Tort, Edu Pou, Jorge C. Porter...



i aquí els PAD, en Lucas Quejido i també Las Vedette Aspiro:



L'encontre de Williams, Chisholm i Gratkowski...



Un concert ben especial: Joan Saura, Xavier Maristany i Quico Samsó dels Koniec, amb Eduard Altaba...



Meeting of the Ghosts: Rafa 'Zarita' Zaragoza, Ramon Solé i Albert Giménez a les guitarres...



El sr. Da Costa i els seus boleros...



I aquí Jorge C. Porter desfassant a la nit Robert Wyatt...



i per avui ja n'hi ha prou.

martes, 26 de junio de 2012

Músiques Disperses al Roxanne



Aquest proper mes de juliol Usted es un Colectivo i Overlook Hotel comencem un nou cicle de Músiques Disperses. El lloc serà el bar Roxanne, al carrer Martínez de la Rosa 27, ben a la vora de la Plaça del Rellotge de Gràcia. Comencem amb aquest primer tast, dos duets d'alta volada, amb la intenció de reprendre l'activitat passat l'estiu. Músiques Disperses continúa en la seva línia de programació, músiques de risc, per dir-ho d'alguna manera; en tot cas músiques amb difícil visibilitat en els pocs locals que es dediquen a la música en viu a Barcelona. Les característiques del Roxanne -a qui agraïm la seva empenta- ens obliguen a dissenyar un tipus molt específic d'actuacions: solos, duets i trios sense gaire electricitat mel mig, sense bateria o qüotes molt altes de soroll -aquesta bèstia negra de la nostra ciutat-; en tot cas música el més directe possible en un local que juga amb les distàncies curtes, on gairebé es puguin palpar les notes i on gairebé es pugui olorar la suor dels músics.


14-VI-2012 – TOM CHANT i MASA KAMAGUCHI

Primera trobada entre dos músics de fora que resideixen a Barcelona des de fa anys.

El saxofonista anglès Tom Chant (1975) ha desenvolupat un estil molt original a partir de les diverses experiències musicals en què ha participat durant tota la seva carrera, tant amb el toc normal del instrument com quan aplica tècniques esteses. Toca els saxos soprano i tenor i, ocasionalment, el clarinet baix. Entre d’altres projectes, a Londres ha estat i segueix essent membre del trio d’Eddie Prévost, de la London Improvisers Orchestra i de The Cinematic Orchestra; mentre que a Barcelona forma part de la Banda d’Improvisadors de Barcelona i del octet IED, del trio Bruitage (amb Pablo Rega i Javier Carmona) o del Ferran Fages Ensemble. Ha gravat per a segells com Ninja Tune, Matchless, Emanem, Clean Feed, Tzadik, Another Timbre, Audition, Discordian…

El contrabaixista japonès Masatoshi Kamaguchi (1966) es va traslladar als Estats Units l’any 1990 per estudiar al prestigiós Berklee College of Music de Boston. Uns anys més tard, s’instal·là a Nova York a on practicà tota mena de jazz, des de neobop fins a free, al costat de noms com Frank Kimbrough, Sonny Simmons, Paul Motian, Ron Horton, Greg Osby, Matt Renzi, Chris Cheek o Tony Malaby. Des de fa uns anys viu a Barcelona, on també es cridat per a participar en estils de jazz molt diferents (des del grup de Lluís Vidal fins al duo Duot). Contrabaixista instintiu i el·líptic, es caracteritza pel seu so especial i per les seves agosarades línies, en les que introdueix molt bé els silencis, però sense perdre mai un gran sentit líric. Ha gravat per als segells Plametto, Fresh Sound, Clean Feed, Splasch, CIMP…

Cal esperar una trobada nua i essencial per part de dos músics que, cadascun a la seva manera, empenyen la seva tècnica fins a territoris desconeguts.

Enllaços:

Web de Tom Chant: http://www.tomchant.com/
Solo de Tom a The Vortex, Londres, desembre de 2011: http://www.youtube.com/watch?v=6Zjk-L9_cP0

Masa amb Sonny Simmons i Bobby Few, octubre de 2008: http://www.youtube.com/watch?v=7JEV3RHN5HI
Masa amb Agustí Fernández i Ivo Sans al Jamboree, maig de 2010: http://www.youtube.com/watch?v=fLuh0nusMWM
Solo de Masa amb el quartet de Vicente Espí al Jimmy Glass, Valencia, abril de 2011: http://www.youtube.com/watch?v=kFjsnThK8fA
Ressenya d’un concert de Masa en solitari: http://www.tomajazz.com/conciertos/2012/04/kamaguchi_barna.htm


21-VII-2012 – AGUSTÍ MARTÍNEZ i NUNO REBELO

Una altra trobada entre dos improvisadors veterans i avesats al combat.

Agustí Martínez (1960) s’ha mogut des dels anys 80 per l’escena avantguardista tant del jazz com del rock, formant part de bandes como ara Quodlibet (anys 80) o Le Diablo Mariachi (anys 90), o bé participant en innombrables sessions d’improvisació i esdeveniments relacionats amb la música experimental. Des de fa anys, aquestes experiències s’han anat creuant amb un creixent interès per la música contemporània i la seva estètica, i han donat com a resultat una música molt ben estructurada en la qual la improvisació és un element més. Al seu treball en aquesta direcció li dóna sortida en el seu combo Maal Ensemble, una unitat musical que adopta diferents formats segons les composicions a interpretar (la revista Tepekale va editar el 2005 un cd d’aquest projecte, Utopía u olvido). En els darrers anys, ha publicat dos extraordinaris discs de saxo alto sense acompanyament, Are Spirits What I Hear? (Etude, 2007) i Doubts of the Reason (autoeditat, 2010). A banda d’això, des de l’any 2011 participa en el projecte Sin Anestesia, format exclusivament per saxofonistes. Ha gravat per als segells Zanfonia, Testing Ground, Etude, Discordian i Hazard.

Al portuguès Nuno Rebelo (1960) li agrada definir-se com “improvisador, escultor del so, performer…”, i és que quelcom de tot això hi ha en el seu quefer. Molt influenciat per Dada i per les avantguardes en general, tant artístiques com poètiques i musicals, Rebelo ha anat introduint elements provinents d’altres pràctiques artístiques dins la seva música, arribant a no distingir-se de vegades quina cosa és cadascun dels seus projectes. Després d’una primera etapa tocant pop-rock, a començaments dels 90 forma part de l’innovador grup Plopoplot Pot, junt amb importants músics portuguesos com ara Sei Miguel, Vitor Rua, Paulo Curado, Rodrigo Amado i Bruno Pedroso. Tot i que el seu instrument és la guitarra, també s’interessa per la improvisació amb l’electrònica. Ha tocat amb músics tan diversos com Peter Kowald, Kato Hideki, Paolo Angeli, Massimo Zu, DJ Olive, Le Quan Ninh, Philippe Aubry, Jean-Marc Montera o Carlos Zingaro. Establert des de fa un temps a Barcelona, la seva relació amb la ciutat es remunta als anys 90; des de llavors ha participat amb molts músics locals: Joan Saura, Xavier Maristany, Agustí Fernández o Liba Villavecchia. Actualment manté, entre altres projectes, els duos Pocketbook of Lightning, Surf Faces, Lost & Found, i el quartet Separados Frutos.

Una sessió que preveiem plena d’efectes sorprenents i de dinàmiques inesperades.

Enllaços:

Duo d’Agustí amb Pelayo Arrizabalaga, l’Hospitalet de Llobregat, octubre de 2011: http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=oWVN5jQ2Jt4#!

MySpace de Nuno Rebelo: http://www.myspace.com/nunorebelo
Nuno amb el trio de Nobuyasu Furuya a Trem Azul, Lisboa, abril de 2009: http://www.casttv.com/video/ot2y651/nobuyasu-furuya-trio-w-nuno-rebelo-live-at-trem-azul-video




miércoles, 6 de junio de 2012

Poesia juny 2012

Darrer mes del Trimestre de poesia a l'Heliogàbal.

El primer dissabte acollim a la banda holandesa catalana Il Gran Teatro Amaro. Amb 22 anys de recorregut acaben d'estrenar nou disc: Souvenirs de Miralles.
D'ells mateixos ens diuen:


"Gran Teatro Amaro recorre el temps i la distància amb una música que parteix de l'època d'entreguerres i reprèn la tradició europea que va truncar el nazisme: aquella afortunada col·lisió dels aires canalles i cabareters procedents de l'evolució de folklores i músiques populars tradicionals amb les avantguardes artístiques i la música clàssica des d'una perspectiva totalment contemporània."

 Després del bon gust de boca que ens van deixar l'any passat, esperem amb candeletes aquesta colla de músics deliciosos i bons jans.
Aquí una actuació per a BTV, on interpreten Liberté, títol del darrer disc on musiquen un poema de Boris Vian:




Dissabte 9: Nit a Torsimanya, lectura de traduccions de poesia.

torsimanym. i f. [LC] [PR] [FLL] Intèrpret que servia d’intermediari entre persones de llengües diferents.


No le pinches el gas del mechero
Nit per a cel·lebrar l'exercici de la traducció poètica. Enric Casasses, Javier Calvo, Miquel Cabal Guarro, Montse Basté, Hara Kraan, Cesc Martínez, Roger Atrofe, Pere Sousa i Nacho Lois, llegiran les seves traduccions de Kenneth Patchen, Edward Lear, Dylan Thomas, Simon Armitage, Boris Vian, Walter de la Mare i molts altres.

El dissabte 16 dobles sessió:
Per una banda Miquel Àngel Marín, clarinetista contrastat, poeta eixel·lebrat, responsable d'entre altres coses del festival Bouesia i del llibre d'aforismes Lo clarinet és l'aixada, ve a presentar Música és enxampar mosques, dietari del músic entre 1996 i 2007. L'acompanyaran Alfons Subirats i

Xiular, sempre xiular.
Cap nom, si us plau, només xiular
el recitador Carles Andreu, que es dedicarà a la segona part a declamar el poema Tabaqueria, de Fernando Pessoa, en companyia dels músics Joan Saura, Ignacio Lois i el mateix Miquel Àngel Marín. Vam poder veure aquest espectacle al LEM del 2010. Al respecte, E. Pacheco va escriure:

" El heterodoxo poeta-rapsoda cantó el poema La Tabacaria de Fernando Pessoa acompañado por otros no menos heterodoxos músicos: Joan Saura al sampler, Ignacio Lois a la guitarra acústica y Miquel Àngel Marín al clarinete. Los tres, viejos conocidos del LEM, se habían unido a Andreu para estrenar este espectáculo en el festival Bouesia que se celebra en las tierras del Delta de l’Ebre cada verano. Digo esto porque el sello de este festival, una mezcla explosiva del calor mas salvaje, mosquitos de palmo y medio y la natural idiosincrasia de un territorio fronterizo entre el agua y la tierra firme, entre Cataluña y Valencia, impregna cada una de sus producciones hasta la médula. Una alegría desacomplejada y silvestre flota durante esos días por los escenarios del festival (y aquí conviene decirlo, castigado injustamente por la tacañería de las instituciones, incapaces de apoyar propuestas culturales que descentralizan el territorio). Y ese espíritu fue el que precisamente se pudo respirar en su actuación, auténtico soplo de aire fresco en la plomiza y estirada ciudad de Barcelona. A medio camino del cabaret postmoderno y de la orquesta de pueblo, con sus dejes de jota a la que Marín es tan aficionado, un imaginativo y siempre sonriente Saura, el buen hacer de Lois y la rapsodia de Andreu, cercana a veces a los cantos de un bardo y a veces a los de un pregonero de ayuntamiento, el poema de Pessoa se encontró, creo que felizmente, navegando por el filo de la ausencia de estilo. O de la pluralidad de voces y formas que de ello se deriva. Y es que Càntic divers de la llengua catalana enamorada del poema ‘Estanc’ de Fernando Pessoa poeta plural portugués, fue precisamente un ejercicio de heterogeneidades sin veleidades y un ejemplo de que lo cercanamente humano es siempre bello (o al menos bonito). 


Carles Andreu al LEM

El tercer recital es trasllada al divendres 22 per evitar la nit de la verbena de Sant Joan. Marginalia vindrà a presentar-nos el seu darrer llibre de poemes, Las wynonas de Marginalia.




Sobre aquest recital i sobre Marginalia, podeu llegir l'entrada que li vam dedicar fa uns mesos.

I l'últim dissabte de juny Ze Heliogàbal Heliocentric Orquestra vindrà a executar Riffifí. És a dir, Pascal Comelade i una trepa de rockers del nyigo-nyigo interpretaran un recorregut pels clàssics del rock a través de la seva més mínima i genuina expressió, el rif.
Al respecte també podeu visitar l'entrada que li vam dedicar quan es va estrenar a les festes de Gràcia del 2010.







miércoles, 23 de mayo de 2012

Oído cocina: Marquet i Marc Egea / Mar Egea i Rashmi Bhatt

Amb l'arribada de la primavera i del desglaç, Jack Torrance ha baixat de les muntanyes rocalloses després d'un llarg hivern aïllat en el seu Overlook Hotel. Esperem que hagi tallat colls a dojo.
Aquí l'enllaç per a llegir la seva crònica, com sempre finíssima, del recital i concert del passat dissabte:

El bo d'en Jack prenent unes notes sobre el recital en qüestió
http://www.tomajazz.com/conciertos/2012/05/marquet_egea_bhatt_bna_2012.htm

miércoles, 16 de mayo de 2012

Arxiu: nit Maurice Sendak (4/7/2010)





La setmana passada va morir Maurice Sendak, un dels nostres autors preferits i a qui vam dedicar una nit el Trimestre primaveral de fa dos anys. Malauradament no ens queda cap enregistrament de la vetllada, tot i que, creieu-nos, va incloure lectures, música, ombres xineses i projeccions.


La nit es va articular a partir de la lectura en diversos capítols de Higglety, Pigglety, Pop! or there must be more to life, en la fantàstica versió castellana que va editar Alfaguara el 1978...


Entremig vam alternar lectures musicades d'altres obres més curtes de Sendak, com...



en una versió que van fer Hara Kraan i Montse Basté, i també...



llegida per Martí Sales, mentre la Dídola Pídola Pon Orchestra interpretava un vell tema dels Mil Pesetas,  French Frites Rhapsody:



També vam incloure aquest vídeo sobre un dels seus llibrets, dirigit pel mateix Sendak i cantat per Carol King:




I clar està, es va llegir Allà on les bèsties pardes viuen, rapsodiada per les dues nostres mames oques, Montse i Susie...




i amb intervenció estruendosa de la orquestra quan es diu allò de:


AND NOW, cried Max, LET THE WILD RUMPUS START!!!


La Dídola Pídola Pon Orchestra - Oriol a la bateria, Hara al xilòfon, Lamprea a l'acordió i Atrofe al baix - es dedicaven a repetir fins al paroxisme una cortineta que servia per anunciar els principis i finals de les lectures. N'hem conservat la peça model:



En fi... la cosa va acabar amb l'últim fragment de Higglety, Pigglety, Pop!

Jennie, la protagonista, ja satisfeta i havent trobat el què de més pot oferir la vida

miércoles, 2 de mayo de 2012

Poesia maig 2012


Aquest primer dissabte de maig comença amb el desembarcament de dos pesos pesats de l'escuderia de LaBreu edicions: Josep Pedrals i Andreu Subirats. Tots dos acaben de publicar poemari a la col:lecció Alabatre. Andreu Subirats, a qui debem un dels recitals més vigorosos del passat Trimestre primaveral, ha publicat Galtes de perdiu, llibre que recull bona part de la seva poesia des del 1986. I en Pedrals hi presentarà El romanço d'Anna Tirant, novel·la versificada que gira al voltant del naixement de l'obra poètica. Tant un com l'altre han recitat a l'Heliogàbal un munt de vegades, i en Pedrals ha col·laborat en un parell d'ocasions en espectacles d'Usted es un Colectivo: a Vostè ets altri, per al LEM del 2007, on feia de cupletista del vell Paral·lel...



i també a L'oda del vermut, per al Festigàbal de l'estiu del mateix any:




El dissabte 12, Anna Blume Fan Club, cel·lebra el 125è anniversari del naixament de dues icones de les avantguardes del segle XX: Marcel Duchamp i Kurt Schwitters.


Anna Blume Fan Club, o el que és el mateix, Pere Sousa, és un dels nostres col·laboradors més estimats. Especialista en Mail Art, expert recitador i investigador de la poesia fonètica -des del mateix Schwitters fins a Juan Eduardo Cirlot-, activista llibertari tot terreny, editor de deliciosos llibrets manufacturats entre un munt d'altres coses, vindrà acompanyat pel duchampià Joan Casellas, per l'angelical veu de Maria Rodés i per Pia Sommer, l'única persona del món que es deu saber la Ursonate de memòria. I també, és clar, per Joana Brabo, amb qui ha creat una de les parelles estelars més simpàtiques i esplendoroses del panorama poètic de Barcelona. Hi intervindran musicalment els Mil Retretes, enèssima encarnació de l'orquestrina Mil Pesetas, sempre somrients, mai gaire precisos. Tots ells vells coneguts i ben avinguts. Aquí Pere Sousa i companyia en una actuació a l'Heliogàbal l'any 2007:



I aquí els Mil Pesetas, a Honollullu, espectacle estrenat a la Setmana de la Poesia de Barcelona del 2011. Aquest cop amb el poeta Sebastià Jovani:



El dissabte 19, el tocador de flabiol i de viola de roda Marc Egea, i el valencià Marquet, venen a presentar Plantar cara a la vida, espectacle al voltant de l'obra de Vicent Andrés Estellés. Egea és un incansable músic que s'involucra en un munt de projectes. Visiteu el seu espai i hi trovareu una infinitat de coses interessants, entre elles un recent treball discogràfic, textual i amb imatges, Rau Rau, en companyia d'Anna Maluquer, la Big Bang Valona i Pere Jaume. Per altra banda, Marquet, del grup Ix, és també un dels caps visibles de la plataforma Compartir dóna gustet, col·lectiu multidisciplinar i de caràcter reivindicatiu la mar de canyero.
Plantar cara a la vida és un dels poemes d'Estellés que més ens agrada a la gent d'Usted es un Colectivo. No ens podem estar de mostrar-vos la versió que en va fer Ovidi Montllor amb els músics del que encara havia de ser la Orquestra Mirasol:



Darrer comunicat:
després del xou de Marquet i Marc Egea, podrem veure una actuació d'aquest darrer amb el tablista hindú Rashmi Bhatt, que durant aquests dies circula per Barcelona. Aquí el podeu veure fent l'indio:




I finalment, el dissabte 26, MAR-TIR, és a dir, Mar Medina i Tirso Orive, del món de la dansa ella, músic ell -entre d'altres de Duo Caphre-, han trobat en aquesta associació fortuita, una més que curiosa forma d'explicar-se entre el performàntic, la gestualitat i la manipulació sonora. La passada nit dedicada al Captain Beefheart vam poder veure una de les seves primeres intervencions:







miércoles, 4 de abril de 2012

Usted es... Marc Valls



Collage per a Diari de la pau (2003)

En Marc Valls és dissenyador gràfic. Però a l'antiga. Els seus cartells tenen poc sabor a photoshop i molt a retolador en mà i a letraset. Seus són gairebé tots els cartells dels Trimestres de Poesia a l'Heliogàbal. De fet, aquests treballs tan característics en roig i negre ja servien per anunciar les programacions de l'Heliogàbal quan va obrir fa més de quinze anys. Aquí hem recuperat, si no tots, molts dels cartells dels trimestres:



























En Marc Valls porta un munt d'anys col·laborant amb publicacions llibertàries. És també el responsable de Roure edicions, exquisits llibres manofacturats d'amics d'en Valls. Hi podem trobar poemaris d'en Sebastià Roure (Text del pit-roig), reculls d'articles d'Enric Casasses (La foneria i el paperer) o il·lustracions d'Stella Hagemann (Sobre el teatre de marionetes, d'Enric de Kleist).



Roure edicions


És també baterista punk roker, i que sapiguem, l'únic que percuteix els tam tam amb uns pinzells. Participa en el projecte Fem Fems, que musica poemes d'en Roure, i des de fa ben poc amb Stella i els àtoms, que acaben de treure disc:








14è Trimestre de Poesia



Ja tenim aquí el Trimestre primaveral de Poesia d'Usted es un Colectivo per a l'Heliogàbal. Per a veure més detalls sobre els recitals del mes d'abril, podeu anar aquí.
El cartell és cosa d'en Marc Valls.