El Futurisme i Marinetti. Tot un cas.

Marinetti, empescant-se'n una

Quina altra cosa se'ls hi podia ocòrrer als futuristes, i sobretot a F.T. Marinetti, després de 20 anys de donar la murga amb les seves proclames i manifestos per a canviar l'art modern i la vida dels italians? 

Marinetti vist per Depero

Quina altra cosa podrien sacsejar després d'haver proclamat la mort dels museus i del passat i d'haver-se confessat amants selvàtics de l'electricitat, del rum-rum de la maquinaria industrial, de la velocitat dels automòvils i les motocicletes? 

Paraules en llibertat, destrucció de la sintaxi

D'haver assassinat la sintaxi i alliberat les paraules, d'haver revolucionat la tipografia i el concepte de llibre, d'haver elevat el soroll a categoria musical, de convertir la pintura en un fantàstic llenç de línees en fuga i de plasmació de la llum en moviment? 

Balla, retratant l'esdevenir amb pintura

Els intonarumori de Russolo

D'haver baixat a empentes l'escultura del seu pedestal i convertit la matèria en una sorprenent plasmació del canvi i l'esdevenir? De convertir la fotografia en un camp d'experimentació i de fragmentació i reconstrucció de la realitat? 

Composició fotogràfica d'Ivo Panaggi

De convertir el teatre en alguna cosa que s'assembla moltíssim a les nostres moderníssimes performances?D'haver sembrat la publicitat de dissenys espectaculars que encara ara perduren?

Disseny de Depero per a Campari

D'haver convertit les seves aparicions en violentes performances que acabaven sovint a base de pantuflades; d'obrir el camí al terrorisme cultural que després seguirien dadaistes, surrealistes, ultraistes i demés patuleia?

Primeres vetllades futuristes: temor i temblor

D'haver contribuit a la formació de les Camises Negres de Mussolini i d'apostar per la guerra com a única higiene del món i de llençar-se als braços de la revolució feixista -inclús després d'aquest prendre el poder i convertir-se en un règim conservador que li feia el joc a la burgesia lliberal-?

Mussolini i Marinetti a Roma. Marchaaaaando!

I en fi, d'haver proclamat el canvi total i la renovació de l'art i la vida -confonent l'una amb l'altra-, de proposar noves modes, noves joguines, nous comportaments sexuals, establint un mètode d'interpretació del món en clau futurista.... què més se'n podia esperar?

Moda futurista

Doncs ni més ni menys que un llibre de cuina que canviés per a sempre els hàbits alimentaris dels italians, esborrar la pasta cuita i convertir els àpats en un esdeveniment poètic. Fer de la cuina un acte fantàstic, una experiència meravellosa que sovint franquejava el territori del deliri. La cuina futurista, amb els seu manifest, les seves receptes i menús, es va publicar l'any 1930, de mà de Marinetti i Fillià, i com no podia ser d'altra manera va provocar un terrabastall de dimensions considerables. No sabem si qualificar-les de tràgiques o còmiques, però.

Menú del restaurant Santopalato, seu dels experiments culinaris futuristes

Amb un Marinetti apalancat en el poder, en aquells moments era membre de la -en altres moments odiada-  Acadèmia Italiana i Secretari del Escriptors Feixistes, aquest llibre ens ha deixat patidifusos. I és que, com entendre tota la producció futurista, que bascula perillosament entre la genialitat i la facècia més absoluta? No va ser el seu propòsit final esdevenir un clatellot impostat a les consciències de l'home modern? No ho sabem pas... com tampoc ho tenia clar aquest periodista, que va escriure una crònica sobre un dels banquets futuristes. No té desperdici:

El aerobanquete futurista de Chiavari  

El comendador Tapparelli organizó admirablemente en Chiavari, el 22 de noviembre de 1931, una jornada futurista en la cual se inauguró una muestra de arte futurista, tuvo lugar el Circuito de Poesía (en el que triunfó el poeta triestino Sanzin) y una conferencia de F.T. Marinetti sobre "el Futurismo mundial". Más de 300 personas participaron del gran aerobanquete celebrado en el Hotel Negrino: se hallaban presentes las principales autoridades de la ciudad y de la provincia.

Todos los periódicos ligures dedicaron largos artículos al acontecimiento, amén del Corriere della Sera y muchos otros diarios italianos. Transcribimos aquí los puntos esenciales del gracioso escrito de un redactor del Corriere Mercantile:

"El plato fuerte de la jornada —plato fuerte al menos para el periodista ávido de divagaciones y deseoso de motivos para los llamados paréntesis de colores— fue indudablemente el 'primer aerobanquete futurista', una especie de orgía carneplástica que se desató en los salones del Hotel Negrino y que sometió a dura prueba los estómagos de al menos trescientos invitados."

Cada vianda fue escrupulosamente ejecutada por el célebre cocinero milanés Bulgheroni, venido especialmente a Chiavari para violentar con sus salsas y guisados la maciza puerta clausurada de los ravioles y de la pastasciutta.

Los dátiles-sorpresa

El banquete, en medio de la más viva expectación de los presentes —muchos de los cuales sentían en sus cavidades gástricas un cierto temblor que no era del todo imputable al apetito sino a cierto razonable temor— comenzó con un Timbal de iniciación: una especie de antipasto tal vez demasiado poético para ser apreciado como debiera por el estómago que, como todo el mundo sabe, es un tosco materialista. Estaba compuesto, este timbal, de cabeza de ternera flotando, infeliz y desconcertada, en medio de una profusión de ananás, nueces y dátiles: dátiles que se mostraron, al accionar de los dientes, cargados de una sorpresa casi pantagruélica: en efecto, estaban cuidadosamente rellenos de anchoas: es así como de esta inocente cabecita, de estos ananás y de estos frutos africanos complicados con pescado, surgió una especie de budín que dejó a todos los esófagos atascados de admiración.

Las rosas en el caldo

Pasamos entonces, con arrojo garibaldino, a un Decolapaladar; nombre que designaba a un caldo de naturaleza extravagante, compuesto por partes casi iguales de jugo de carne, champaña y licores varios. En la mezcla, que para los iniciados debe tener extraordinarias virtudes aperitivas, nadaban, vagos y frágiles, pródigos pétalos de rosas. Ubicados frente a tal obra maestra de lírica caldística, los convidados valientemente tentaron el experimento de la deglución; pero más de uno, con evidente bajeza, renunció a llevarlo a término y sólo se limitó a extraer de la escudilla un pétalo de rosa, secarlo con la servilleta y guardarlo en la cartera como recuerdo del banquete y a modo de testimonio de un hecho para narrar, más tarde, a los nietos.

El tercer plato fue Buey en carlinga, o sea misteriosísimas albóndigas sobre cuya composición no es bonito indagar e indagar no beneficia, posadas sobre aeroplanos de miga de pan. Bellos los aeroplanos, menos bellas las albóndigas. De cualquier modo este plato se contó entre los más apreciados por ser el que dio a muchos de los comensales la opción de saciar el hambre al menos con el pan, que nunca como ahora había aparecido como un alimento precioso y divino.

Electricidades atmosféricas confitadas

Entonces aparecieron los camareros con grandes fuentes llevando Servobandadillas de pradera consistente en un amasijo discretamente diabólico donde tajadas de remolacha y gajos de naranja se aliaban en tropel con aceite y vinagre y pizcas de sal.

Muchos de los comensales tenían ya, para ese entonces, su aparato digestivo en condiciones no del todo normales, de manera que no se les puede censurar si no supieron reprimir un instintivo gesto de terror cuando apareció la bandeja portando el "alimento conclusivo". Manjar que se ufanaba de un nombre a todas luces dinámico: Electricidades atmosféricas confitadas. Estas caras e inolvidables "electricidades" tenían la forma de multicolores jabones de tocador de falso mármol, conteniendo en su interior una pasta dulzona formada con ingredientes que sólo sería posible precisar tras un paciente análisis químico. Debemos confesar, por escrúpulo periodístico, que sólo una ínfima parte de los invitados osó llevar estos jabones a la boca: de aquellos que se atrevieron no se conoce, por desgracia, los nombres. Decimos por desgracia porque semejante puñado de héroes merecería verse, por lo menos, eternizado en una lápida de bronce.

Llegamos así al Amaraje digestivo: amaraje que no todos alcanzaron a cumplir dado que muchos ya habían zozobrado al momento del despegue. Entonces se puso de pie para hablar Marinetti quien, con una elocuencia admirable que brotaba espontánea cual si no hubiese probado bocado, arremetió en una encendida requisitoria contra la infamia de la pastasciutta y el oprobio de los ravioles, exaltando, en contraste, los alimentos futuristas y en particular los dátiles anfibios de los cuales se había podido efectuar al inicio del banquete una inolvidable degustación.

Sentado Marinetti, de un salto el poeta Farfa comenzó a declamar con ímpetu aviatorio un himno casi pindárico titulado Tuberías.

 Usted es un Colectivo, amb Anki Toner, Pere Sousa, Oriol Luna, Sebastià Jovani i Roger Atrofe, abordarem les proclames i manifestos d'aquests personatges sense tenir clar on situar-los. Però tenint en ment aquestes línees que Eugeni d'Ors va escriure en motiu de la visita de Marinetti a Barcelona l'any 1928 (vint anys després del primer manifest futurista):

"... el llamado futurismo conserva el característico sabor de aquel momento del siglo XX, en que se esperaba tanto de las motocicletas. Futurismo y motocicleta se parecen mucho, desde luego, en lo de la complicación, en lo de cierta plebeyez, en el mediocre rendimiento relativamente al gran ruido y en lo de la detonación continuada."

Russolo, Carrà, Marinetti, Boccioni i Severini buscant brega

  

Dejà, l'automne! Poesia, octubre 2014

Aquest octubre comença altre cop un nou trimestre de poesia. Cada diumenge fins a finals de desembre, un nutrit grup de rapsodes, poetes, rimaires i musicastres es dedicaran a omplir-nos les ingrates tardes del dia del Senyor amb enginy i mesurades dosis de bellesa. Perquè la vida és lletja, sí, especialment els vespres de diumenge amb futbol, però pot ser que sentint un vers especialment encertat o una tirallonga d'imatges que ens facin ballar el cap, se'ns encengui mitja llum de la bombeta i es desprengui una escletxeta de brillantor que ens permeti trobar alegrament el camí de tornada a casa en unes tardes que s'aniran tornant cada cop més depressa, més fosques. Cal estar sempre embriac, deia en Baudelaire.  Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us escrebanta les espatlles i us vincla cap a terra, cal embriagar-se sense treva.

¿De què, però? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però embriagueu-vos.

De vi i de poesia en podreu trobar cada diumenge a l'Heliogàbal. Amb aquests dos elements la virtut vindrà rodada. Però atenció, aquest cop adelantem els horaris i els espectacles començaran a les set de la tarda. Disposarem així, després, de més temps per no sentir l'horrible fardell del Temps.

Aquesta és la programació d'aquesta tardor. El cartell, com és habitual, és cosa d'en Marc Valls:

Aquest any hem volgut reforçar els llaços que ens uneixen amb altres col·lectius: per una banda cel·lebrem amb G3G records els seus vint i cinc anys d'edicions discogràfiques i la creació d'una escena musical que si bé va esclatar ja fa molt de temps, molts dels seus membres encara belluguen amb força, han deixat un rastre inesborrable o són els causants directes d'un munt de noves bandes i llenguatges. D'aquí els concerts de Il Gran Teatro Amaro i ja al novembre Pierre Bastien & Mechanium. Per altra banda som grans admiradors dels gustos i de la feina feta per l'editorial Males Herbes. Aquest octubre tornen a fer un xou. També ens sentim molt còmodes amb la gent d' Arrebato, plataforma madrilenya dedicada a l'edició i producció poètica. I un dels nostres és també en Xavi Morte, rapsode potent i finíssim, del col·lectiu Reina Mab, que aquest trimestre estarà present en dues vetllades.

El primer diumenge és per a Anna Pantinat. Músic professional, manté una activitat sorprenent amb un munt de bandes. Però és també poetessa, i Construcció de la nit és el seu segon poemari, guanyador del premi Joan Duch de Juneda del 2013. Concebut com una resposta a la Destrucción de la noche, de José María Fonollosa, el protagonista d'aquest llibre és la nit; la foscor, l'aturada del flux normal del temps, el revers de la qüotidianetat que obre un nou espai vital. Potser més autèntic, menys feixuc però més incert. Aquell espai-temps més propici per a la revolta.

La primera nit fou per lleialtat;
La segona, perquè vaig perdre por.
A la tercera vaig intoxicar-me
Feliçment. Vaig lligar a la cinquena.
Com a nombres primers, la unicitat
S'espaia a mida que avança la sèrie.


L'acompanyaran fragments d'una de les seves bandes més corrosives, Pentina't, Lula!, punk de gust vuitantero però amb sorollot ben bé d'ara. L'incombustible Panotxa a la guitarra i Laia Pantinat a la bateria. Aquí les teniu:

Quan fa nou anys l'Heliogàbal va encarregar a Usted es un Colectivo de dissenyar una programació estable de poesia, es pretenia recuperar certa inercia del que havia estat l'esperit primigeni del local. Quan Memi March va estrenar l'Heliogàbal, es va convertir en un punt de fuga de l'incipient escena polipoètica de la ciutat. Aquella fornada de poetes s'ha mantingut present en aquests anys de programació continuada. Són, o hi han sigut habituals en Sebastià Roure, en Pau Riba, l'Enric Casasses, la Núria Martínez Vernis, en Víctor Nubla, en Juan Crek i tants d'altres. I una d'aquestes primitives i constants presències ha estat l'Andreu Subirats. Mestre i traductor -seva és la fantàstica traducció de les Balades de Villon

i la més recent dels Paradisos artificials de Baudelaire- , aquest autor del Delta ha publicat a La Breu dos reculls de la seva poesia. Des de ben jove però, el seu punt fort ha estat el recitat en viu desplegant, sovint acompanyat per músics, una dicció poderosa i vital. A l'Heliogàbal l'hem pogut veure acompanyat per un munt de gent, però en tenim especial record d'aquella Escolania amb samfaina amb Ramon Faura al capdavant. És precisament tot aquest bagatge el que ha volgut perpetuar en el CD On vas a peu, que ve a presentar aquest proper diumenge dia 12. Acompanyat per Roger Blàvia a les percussions i Diego Burián a la guitarra i trompeta, Subirats fa un repàs pel seu propi material i les seves traduccions en un xou complert i definitiu.

Diumenge dia 19, és la tarda per a les Males Herbes:

La verdolaga, una mala herba ben hermosa

L'editorial Males Herbes es va estrenar editant Bressol de gat, una de les grans novel·les de Kurt Vonnegut. I el passat mes de setembre ens van regalar amb una altra edició d'una de les seves grans obres, Mare nit.  No és d'extranyar doncs que en en aquesta segona visita als trimestres a l'Heliogàbal, la gent de Males Herbes vulgui homenetjar a un dels seus escriptors preferits, amb un títol ben vonnegutià: La vida no és manera de tractar un animal.

Vonnegut, autor de culte, icona de la contracultura nord-americana, va practicar una escriptura que transitava pel gènere de la ciència ficció manipulant-lo, retorçant-lo i traient-li tot el suc per a esdevenir un retrat àcid i delirant de la nostra societat contemporània. Des de la seva mirada astorada i innocent, a vessar d'humor, ha enmirallat els nostres més terribles vicis i l'estupidesa sens fons que ha portat a l'home a cometre les més terribles atrocitats. Les seves sàtires potser no ajuden a trobar solucions salvíferes per aquest món, però sí a suportar el seu pes i a reconèixer la nostra essencial i profunda ruquesa.

En aquesta nit ben especial actuaran Ramon Mas -editor de Males Herbes-, Martí Sales -traductor de les dues novel·les editades-, Jordi Nopca, Carlos Alonso, les intervencions musicals de Bernat Sánchez, Sam Destral i Spazzfrica Ehd -baterista de Za!-, Miqui Otero, Max Besora i l'iconoplasta Roger Pelaies, a més del passi del curtmetratge 2081 de Chandler Tuttle. De ben segur que serà un nit farcida d'humor àcid, de tragèdies disfressades de carnestoltes, de marcians tralfamoderians i de bokoninisme. 

Kilgore Trout, escriptor de noveles pulp amb arguments sorprenents

L'any 2011 el segell La Olla Express va reeditar un dels treballs més mítics i oblidats de la música barcelonina, el conegut com a disc vermell dels Perucho's. La banda formada a finals dels seixanta per Oriol Perucho, Oriol Pons de Valls 'Ginger', Jordi Graells i Albert Subirats no va editar mai cap disc fins que, un cop ja abandonada l'aventura, es van tancar en un estudi l'any 1979 per deixar aquest llegat. Sense a penes intervenció de Graells i amb les col·laboracions d'un munt de gent de l'escena fri de la ciutat, el disc vermell ja retratava a uns altres Perucho's, diferents d'aquell vendaval sonor que havia forjat la llegenda durant els setanta. I és que de fet, hi ha un munt de Perucho's, tants com cops es van posar a tocar. Aquí rau la seva radical estratègia i compromís amb la música entesa des d'una llibertat absoluta. Així ens ho explica Germán Lázaro, l'autor del llibret que acompanya la reedició del disc i insigne peruchòleg. Els Perucho's de 2014, són també, és clar, una altres. Amb Oriol Perucho a la bateria, Ginger al saxo i els teclats i Enric Cervera, membre d'una de les darreres formacions dels setanta, al contrabaix, aquests Perucho's juguen a les composicions subtils i amb regust de banda sonora, al easy listening retorçat per la música d'avantguarda i al rock pop marcat per la petjada dels Henry Cow. Si fessim un arbre genealògic de la gent que ha passat per Perucho's hi trobaríem algunes de les bandes més interessants i arriscades de les últimes dècades d'aquí: BAF i Eix de BAF, Koniec, Tropopausa, Blay Tritono, Les Anciens, Naïf, Moisés Moisés....

És per a nosaltres una gran alegria tornar a programar aquest grup, tot i que sigui fora de la programació estricta de poesia, eco llunyà de les nostres Músiques Disperses, on també van tocar ara farà tres anys. Aquí els podeu veure. 

I el diumenge, aquí sí, ja reprenent la programació del trimestre, hem tornat a convidar a la banda franco-holandesa-catalana Il Gran Teatro Amaro, com a part de la cel·lebració dels vint-i-cinc anys de la discogràfica G3G. Aquest serà el tercer cop que venen a l'Heliogàbal, i esperem, vaja, n'estem segurs, que ens tornaran a fer gaudir amb la seva música desendollada; cabaret d'entreguerres amb esperit punk i lluentors patafísiques. Aquí els podeu veure en diferents actuacions de la seva anterior visita per aquí:

Poesia desembre

Amb aquesta sugerent fotografia s'anuncien els dos quintets que actuaran el primer diumenge de desembre: Canvis Vells i Misaluba Quintet de fusta. Hem volgut presentar-los plegats perquè les seves respectives històries i d'alguns dels seus membres han anat de la mà des de principis dels noranta. Comparteixen un origen comú i unes preocupacions estilístiques que han anat desenvolupant en múltiples projectes musicals. Antoni Martí, compositor del repertori de Canvis Vells, Miquel Ferrés, el seu baixista, i Lucas Quejido, cantant i alma mater de Misaluba, tocaven plegats en una de les bandes més sorprenents de la Barcelona inmediatament postolímpica: Ivo Naïf. Amb un estil que disfrutava potinejant i qüestionant la noció de gènere, i amb una actitud de dandysme punk atravessada pel dadà, l'absurd i la mala llet, Ivo Naïf va viure de ple l'escena que es movia al voltant de la discogràfica G3G i les vetllades a la sala Communiqué. L'any 1995 van editar el seu únic L.P., Catálogo, i poc després s'ho van deixar còrrer. Posterioment, tots tres es van trobar a la Orquesta La Lidia, ambiciós projecte també liderat per Antoni Martí, i del qual en deriva directament Canvis Vells. La Lidia es podía definir com una orquestina de cambra, com un cabaret postmodern on hi confluïen la lírica tradicional, certa mirada als gèneres populars i també certa sonoritat freda pròpia de la música contemporània. Aquests són els principis que defineixen també a Canvis Vells, aquest cop amb una formació més reduïda i estrictament acústica, i posant especial atenció a un repertori que aborda la poesia de poetes com Kavafis, Vinyoli o Joan Brossa.

Aquí els podeu veure presentant la seva maqueta a l'Antic Teatre i parlant sobre la seva feina. O aquí, en la seva versió més elèctrica i nombrosa:



Canvis Vells  quintet són: Miquel Farrés - baix i direcció, Pau Badia - clarinet,
Cristian Vega - piano, Maya Fernández - flauta i Angèlica Sánchez - veu.

Per la seva banda, Lucas Quejido va encetar el 2006 el seu projecte Misaluba, que també s'interessa per la confusió de gèneres i l'abordatge d'unes lletres poètiques, però aquest cop amb un peu fortament afiançat en el món del rock i del jazz en les seves vessants més primitives. Primer com a septet -amb el que es van gravar tres temes per al projecte l'Ars Santa Mònica produeix música pop-, i després com a quintet amb instruments de fusta, treballant peces brevíssimes sobre els també brevíssims poemes de Carles Hac Mor del llibre Ho vaig fer fer. Aquí podeu veure l'un i l'altre xerrant sobre el que ha significat l'encontre dels seus dos móns.

I aquí podeu escoltar treballs d'Ivo Naïf, de la Orquesta Lidia, Misaluba septet i altres provatures de Lucas Quejido.

Misaluba quintet de fusta són: Miquel Àngel Marín - clarinet, Oriol Luna - percussions, Roger Atrofe - contrabaix i Lucas Quejido -veu.




Núria Martínez-Vernis es passeja pel món de la rapsodia barcelonina des de ben joveneta, quan a principis dels noranta gent com Enric Casasses, Jordi Pope, Dolors Miquel o David Castillo estaven redefinint el format del recital, convertint-lo una una eina de reivindicació, traient a passejar la paraula poética que durant tant de temps havia estat engarjolada a acadèmies i llibres vells. La seva manera de fer, silvestre i amb una dicció inconfusible, ha rebut els elogis dels seus mestres, com en Màrius Sempere, que d'ella en deia: “enginyosament pregona, es nega –com aquell qui res– a ser inclusa dins els paràmetres convencionals. I, doncs, repta i rebutja, desafiant previsibles nuvolades, el parallamps de les regles establertes, la lògica pura, cartesiana, i, en fi, la tradició, sempre tebiona, el vistiplau dels llums acadèmics”. Els seus llibres han estat premiats a diferents certamens, i darrerament ha col·laborat en l'enregistrament de La balada de l'holandès errant, de Gerard Horta, musicat pels Triulet -banda dirigida pel Miquel Farrés de Canvis Vells. També la podeu sentir sota el nom de Puix, en aquesta peça per a les Microtopies de Gràcia Territori Sonor. El 2012 ha publicat Deix on dir, que ha volgut convertir en llibre disc acompayada per  Jack Chakataga i Nacho López, treball que vindrà a presentar, precisament, el diumenge dia 8.



Pel dia 15, Usted es un Colectivo havíem estat preparant l'espectacle ¡Xaleu, xaleu, quitxalla!, sobre el món de la infància i la poesia. Qüestions alienes a la banda, ens obliguen a posposar el xou per a més endavant, per quan arribi la primavera. No obstant això, hem fet ús de la nostra agenda de poetes, i hem convocat a Txell Bonet, Víctor Bonet Arbolí, Víctor Nubla, Enric Casasses, Roger Atrofe, Carles Andreu, Martí Sales, Pere Sousa, Amadeu Vidal, Núria Martínez Vernis... i bé, algun altre, per a fer un bon poti-poti rapsòdic per a l'hora del vermut. Usted es un Colectivo, punxa l'oliva.

"A quarts de dues del migdia
encara queda de dia,
la meitat.
Més valdrà fer marrada,
agafar aire i carrerilla,
picar olives, fer cruixir xips fregides,
obrir unes llaunes d'escopinyes,
i remullar la gola seca,
per mirar enrera el matí -bufa!- que ja ha acabat,
i prendre forces i energies -rebufa!-
per passar la tarda que vindrà."

Aquí algunes imatges d'alguns dels participants:

Carles Andreu cantant el poema Tabaqueria de Fernando Pessoa:



Víctor Bonet Arbolí, recitant al Capità Cordebou:



En Martí Sales:



En Pere Sousa:



bé, etc...

Accidents Polipoètics han estat fent a La Seca durant els primers mesos del 2013 Baby Bum, un espectacle a base d'aforismes, en la línia dels seus admirats Jardiel Poncela, Gómez de la Serna i tota l'escola de l'acudit ocorrent de La Codorniz. El diumenge 22, venen doncs, a posar de nou en marxa aquesta seva ja peculiar forma de fer: humor i més humor, amagant en el fons una bossa d'amargor més real que un clatellot a destemps.
Aquí podeu veure unes quantes de les seves anteriors actuacions als nostres trimestres.

I finalment i per acabar aquesta edició, un duet mallorquí que ens va cridar molt l'atenció, Jansky. Ells mateixos ens diuen:
Jansky són Laia MaLo i Jaume Reus. Duen junts poc més d'un any i han posat en marxa l'electrovèrsia, una mescla d'electrònica, poesia, spoken word i performance vocal amb tocs de jazz que ja els ha portat a formar part del cartell del Sónar o al Kregi Sztuki de Polònia, entre d'altres esdeveniments de prestigi internacional.
Bé, aquí els podeu sentir i veure:

Poesia novembre

Aquest mes de novembre s'enceta amb el recital Lamahat / Mirades, a càrrec d'un destacament de poetes del Pròxim Orient (Bàssem an-Nabríss és palestí, Jolan Hagi sirià i  Kamiran Haj Mahmoud  és un kurd també de Síria) i un grup de filòlegs amants de les lletres àrabs encapçalats per Valèria Macías. Lectures en àrab i també traduccions per acostar-nos a aquesta llengua i cultura d'aquí ben bé al costat. Clàssics i contemporanis per a tots els gustos.

El diumenge 10, Sólo de lo negado... sesión de poesía negativa, és un espectacle que homenatja a dos intel·lectuals heterodoxos de les lletres españoles: Agustín García Calvo, filòsof, filòleg clàssic -a qui debem traduccions i estudis lingüístics que ens acosten al dir dels antics grecs-, poeta i assagista. L'altre és Chicho Sánchez Ferlosio, poeta, cantautor i lingüista. Tots dos van viure les seves vides marcades per l'oposició a la dictadura primer, i després a la societat demòcrata liberal, des del llibertarisme i una conscient lluita contra la cultura oficial entesa com a mera mercaderia. Intel·lectuals -en un sentit provocador, agitador- que van actuar des del marge creant escola. D'aquí tota aquest tropa: la poetessa i vídua de García Calvo, Isabel Escudero, Ricardo i Félix Pérez-Hita, Guillermo Trujillano, Joana María Abrines i altres, que faran un seguit de lectures dels homenatjats i de les seves fílies.
Aquí podeu veure un fragment del documental Mientras el cuerpo aguante (1982), de Fernando Trueba, amb Sánchez Ferlosio com a protagonista:



I aquí podeu escoltar a García Calvo recitant els versos de la Ilíada en la seva traducció rítmica i en grec original:




Javier Gallego, conegut com a Crudo pel seu programa Carne cruda de Radio3, ve a presentar el diumenge 17 un llibre de poemes, Abolición de la pena de muerte. A jutjar pel seu programa radiofònic ens podem esperar una poesia que jugui amb les xixines d'una societat que viu immersa en el cafrisme. Lírica de la destrucció a rosegades carnívores. Vindrà acompanyat pels músics madrilenys Javier Colis -dels mítics Mil Dolores Pequeños entre d'altres- i Javier Díaz Ena, dels Dead Capo.


I el diumenge 24, Marçal Font, acompanyat pels músics de bLOW, vindran a presentar el llibre de poemes-disc, Frutos del desguace. L'un i els altres practiquen l'alliberament de les formes; l'un amb una rapsòdia sense embuts que reivindica la força i el poder denunciant i transformador de la paraula. Els altres assaltant el free jazz des de d'una perspectiva autòctona, desacomplexada i carregada de gravetats. Una bona ventada d'aire fresc vingut de Badalona.
El segell Discordian és l'encarregat de publicar el seu material sonor en directe. Aquí podeu accedir-hi, escoltar-ho i ajudar en el seu verkami.

15è Trimestre de Poesia a l'Heliogàbal. Octubre.

Cartell de Marc Valls

Aquest proper diumenge Usted es un Colectivo comença la seva programació tardoral de poesia a l'Heliogàbal.

El cicle s'inicia amb el recital de Daniel Sáez i els seus Fabricants ( amb la participació de Núria Martínez Vernis i Boris Porter) al voltant de l'obra de Jordi Pope. Figura essencial per entendre tot el moviment subterrani de la poesia barcelonina des dels anys setanta, Pope va ser un dels supervivents de la generació de la psicodèlia antifranquista, descobridors del pa amb tomàquet sucat amb LSD i que va obrir les portes de la contracultura a la poesia escrita en català. Moviment que va nèixer i es va mantenir volgudament a la marginalitat per així veure-les venir de lluny i poder escapolir-se com qui no vol la cosa, i no haver de sotmetre's a les academicitats mestretites dictades des de el centre -el de la cultura. El llegat de tots aquests pòtols-punks-místics és encara ben palpable: formes de dir i de fer poesia asilvestrades, gimnàstiques lingüístiques, la recuperació de la força descarnada del recital en viu, el popular entès com a sang viva i roent del que es mou pel carrer, més enllà del folklore... i a nivell més palpable, i sense anar més lluny, aquell primeríssim Heliogàbal que va obrir ara farà 18 anys. 

Aquí en Pope recitant, l'any 1994:

El diumenge 13, Màrius Serra vindrà a fer un espectacle d'especulació lingüística, exercicis d'etimologia circense, a fer la permanent als mots i a fer pessigolles als significats i significants de la nostra molt honorable llengua catalana. Sobren imatges o referències per un dels personatges més mediàtics del món de les lletres. Encara que no volgueu us el trobareu a la sopa -de lletres.

L'editorial Males Herbes ha començat una cursa que sembla no tenir aturador. En cosa d'un any ha publicat més de set referències, autors d'aquí i d'allà units pel gust pel fantàstic i pel que campa lliurement per l'altre costat del mirall. Fills bizantins de Joan Perucho i la seva editorial Tàber, de l'entendridora col·lecció l'Arcà de Laertes, de l'escudellòmetre de Santiago Rusiñol, de les invasions subtils de Pere Calders, o de les utopies d'Onofre Parès, empenyen amb força per fer visible un gènere denostat per l'alta cultura catalanufa, però que de sempre ha estat allà, esgarrapant des de les entranyes del més profund de la terra, fent-nos tremolar de por, estremir-nos de riure, capgirant el món, subvertint-lo. El diumenge 20 presentaran un cabaret fantàstic on manifestaran les seves fílies i per on desfilaran autors del seu catàleg i altres habitants habituals dels seus móns. Entre d'altres, el grup de pulp-rock, La Monda.

I finalment, el diumenge 27, ens fa especial il·lusió presentar a Quico Cadaval, narrador galleg d'històries imprevistes, i hereu legítim d'aquells conta contes que des de temps immemorials han anat trafegant per entre les aldees gallegues i les seves tabernes, o d'aquelles veus que des d'una ladeira on bull o pote, han alimentat els mites, le llegendes i la imaginació dels qui les escoltaven. Tot això passat pel sedaç de la contemporaneïtat. A les seves narracions a mig camí de la conferència patafísica i els contes fantàstics d'Álvaro Cunqueiro, hi conflueixen l'humor, la intel·ligència i la tendresa. Noves històries de xente de aquí e de acolá.
Aquí, en galleg:

Arxiu: l'Oda del vermut (18/08/2007)

Ara que estem en plena celebració de les festes de Gràcia, hem volgut recordar el que va ser el primer espectacle que Usted es un colectivo va preparar per l'envelat que l'Heliogàbal organitzava a la Plaça Rovira. L'Oda del vermut va ser el primer dels tres xous que vam idear al voltant dels àpats festius. Si amb Camarades Café Copa i Puro (2008) la cosa va anar sobre els fums i licors de la sobretaula, i amb Xocolata Xurros i Xerinola (2009) vam festejar l'hora del berenar, l'oda va estar dedicada, és clar, a aquest petit-gran àgape que és el vermut.

Vam comptar amb un equip de rapsodes -Sousa, Metlikovez, Casasses, Pedrals, Riba, Roig i Jovani- i la música dels Mil Banderillas, així com també amb les noies de l'Albricias, que sobre patins, feien de xiquetes Martini.
Aquí tres llargs vídeos de l'esdeveniment:

Entre d'altres coses vam poder disfrutar de la interminable Oda al palillo, de Pau Riba, i també del descobriment -frustrat- de la famosa recepta de la salsa Espinaler. No recordem gran cosa més, excepte que feia una calor de mil dimonis.

Aquí algunes fotos dels Mil Banderillas. Sortosament no queda cap enregistrament sonor. Creiem recordar que el baixista va estar desafinat mig to durant tota l'actuació... i no se'n va enterar!

Oriol 'pipistrello' Luna

Ivan Martini

Hara Kraan: la solitud de la xilofonista del fons

Atrofe amb pajarita