Poesia desembre

Amb aquesta sugerent fotografia s'anuncien els dos quintets que actuaran el primer diumenge de desembre: Canvis Vells i Misaluba Quintet de fusta. Hem volgut presentar-los plegats perquè les seves respectives històries i d'alguns dels seus membres han anat de la mà des de principis dels noranta. Comparteixen un origen comú i unes preocupacions estilístiques que han anat desenvolupant en múltiples projectes musicals. Antoni Martí, compositor del repertori de Canvis Vells, Miquel Ferrés, el seu baixista, i Lucas Quejido, cantant i alma mater de Misaluba, tocaven plegats en una de les bandes més sorprenents de la Barcelona inmediatament postolímpica: Ivo Naïf. Amb un estil que disfrutava potinejant i qüestionant la noció de gènere, i amb una actitud de dandysme punk atravessada pel dadà, l'absurd i la mala llet, Ivo Naïf va viure de ple l'escena que es movia al voltant de la discogràfica G3G i les vetllades a la sala Communiqué. L'any 1995 van editar el seu únic L.P., Catálogo, i poc després s'ho van deixar còrrer. Posterioment, tots tres es van trobar a la Orquesta La Lidia, ambiciós projecte també liderat per Antoni Martí, i del qual en deriva directament Canvis Vells. La Lidia es podía definir com una orquestina de cambra, com un cabaret postmodern on hi confluïen la lírica tradicional, certa mirada als gèneres populars i també certa sonoritat freda pròpia de la música contemporània. Aquests són els principis que defineixen també a Canvis Vells, aquest cop amb una formació més reduïda i estrictament acústica, i posant especial atenció a un repertori que aborda la poesia de poetes com Kavafis, Vinyoli o Joan Brossa.

Aquí els podeu veure presentant la seva maqueta a l'Antic Teatre i parlant sobre la seva feina. O aquí, en la seva versió més elèctrica i nombrosa:



Canvis Vells  quintet són: Miquel Farrés - baix i direcció, Pau Badia - clarinet,
Cristian Vega - piano, Maya Fernández - flauta i Angèlica Sánchez - veu.

Per la seva banda, Lucas Quejido va encetar el 2006 el seu projecte Misaluba, que també s'interessa per la confusió de gèneres i l'abordatge d'unes lletres poètiques, però aquest cop amb un peu fortament afiançat en el món del rock i del jazz en les seves vessants més primitives. Primer com a septet -amb el que es van gravar tres temes per al projecte l'Ars Santa Mònica produeix música pop-, i després com a quintet amb instruments de fusta, treballant peces brevíssimes sobre els també brevíssims poemes de Carles Hac Mor del llibre Ho vaig fer fer. Aquí podeu veure l'un i l'altre xerrant sobre el que ha significat l'encontre dels seus dos móns.

I aquí podeu escoltar treballs d'Ivo Naïf, de la Orquesta Lidia, Misaluba septet i altres provatures de Lucas Quejido.

Misaluba quintet de fusta són: Miquel Àngel Marín - clarinet, Oriol Luna - percussions, Roger Atrofe - contrabaix i Lucas Quejido -veu.




Núria Martínez-Vernis es passeja pel món de la rapsodia barcelonina des de ben joveneta, quan a principis dels noranta gent com Enric Casasses, Jordi Pope, Dolors Miquel o David Castillo estaven redefinint el format del recital, convertint-lo una una eina de reivindicació, traient a passejar la paraula poética que durant tant de temps havia estat engarjolada a acadèmies i llibres vells. La seva manera de fer, silvestre i amb una dicció inconfusible, ha rebut els elogis dels seus mestres, com en Màrius Sempere, que d'ella en deia: “enginyosament pregona, es nega –com aquell qui res– a ser inclusa dins els paràmetres convencionals. I, doncs, repta i rebutja, desafiant previsibles nuvolades, el parallamps de les regles establertes, la lògica pura, cartesiana, i, en fi, la tradició, sempre tebiona, el vistiplau dels llums acadèmics”. Els seus llibres han estat premiats a diferents certamens, i darrerament ha col·laborat en l'enregistrament de La balada de l'holandès errant, de Gerard Horta, musicat pels Triulet -banda dirigida pel Miquel Farrés de Canvis Vells. També la podeu sentir sota el nom de Puix, en aquesta peça per a les Microtopies de Gràcia Territori Sonor. El 2012 ha publicat Deix on dir, que ha volgut convertir en llibre disc acompayada per  Jack Chakataga i Nacho López, treball que vindrà a presentar, precisament, el diumenge dia 8.



Pel dia 15, Usted es un Colectivo havíem estat preparant l'espectacle ¡Xaleu, xaleu, quitxalla!, sobre el món de la infància i la poesia. Qüestions alienes a la banda, ens obliguen a posposar el xou per a més endavant, per quan arribi la primavera. No obstant això, hem fet ús de la nostra agenda de poetes, i hem convocat a Txell Bonet, Víctor Bonet Arbolí, Víctor Nubla, Enric Casasses, Roger Atrofe, Carles Andreu, Martí Sales, Pere Sousa, Amadeu Vidal, Núria Martínez Vernis... i bé, algun altre, per a fer un bon poti-poti rapsòdic per a l'hora del vermut. Usted es un Colectivo, punxa l'oliva.

"A quarts de dues del migdia
encara queda de dia,
la meitat.
Més valdrà fer marrada,
agafar aire i carrerilla,
picar olives, fer cruixir xips fregides,
obrir unes llaunes d'escopinyes,
i remullar la gola seca,
per mirar enrera el matí -bufa!- que ja ha acabat,
i prendre forces i energies -rebufa!-
per passar la tarda que vindrà."

Aquí algunes imatges d'alguns dels participants:

Carles Andreu cantant el poema Tabaqueria de Fernando Pessoa:



Víctor Bonet Arbolí, recitant al Capità Cordebou:



En Martí Sales:



En Pere Sousa:



bé, etc...

Accidents Polipoètics han estat fent a La Seca durant els primers mesos del 2013 Baby Bum, un espectacle a base d'aforismes, en la línia dels seus admirats Jardiel Poncela, Gómez de la Serna i tota l'escola de l'acudit ocorrent de La Codorniz. El diumenge 22, venen doncs, a posar de nou en marxa aquesta seva ja peculiar forma de fer: humor i més humor, amagant en el fons una bossa d'amargor més real que un clatellot a destemps.
Aquí podeu veure unes quantes de les seves anteriors actuacions als nostres trimestres.

I finalment i per acabar aquesta edició, un duet mallorquí que ens va cridar molt l'atenció, Jansky. Ells mateixos ens diuen:
Jansky són Laia MaLo i Jaume Reus. Duen junts poc més d'un any i han posat en marxa l'electrovèrsia, una mescla d'electrònica, poesia, spoken word i performance vocal amb tocs de jazz que ja els ha portat a formar part del cartell del Sónar o al Kregi Sztuki de Polònia, entre d'altres esdeveniments de prestigi internacional.
Bé, aquí els podeu sentir i veure:

Poesia novembre

Aquest mes de novembre s'enceta amb el recital Lamahat / Mirades, a càrrec d'un destacament de poetes del Pròxim Orient (Bàssem an-Nabríss és palestí, Jolan Hagi sirià i  Kamiran Haj Mahmoud  és un kurd també de Síria) i un grup de filòlegs amants de les lletres àrabs encapçalats per Valèria Macías. Lectures en àrab i també traduccions per acostar-nos a aquesta llengua i cultura d'aquí ben bé al costat. Clàssics i contemporanis per a tots els gustos.

El diumenge 10, Sólo de lo negado... sesión de poesía negativa, és un espectacle que homenatja a dos intel·lectuals heterodoxos de les lletres españoles: Agustín García Calvo, filòsof, filòleg clàssic -a qui debem traduccions i estudis lingüístics que ens acosten al dir dels antics grecs-, poeta i assagista. L'altre és Chicho Sánchez Ferlosio, poeta, cantautor i lingüista. Tots dos van viure les seves vides marcades per l'oposició a la dictadura primer, i després a la societat demòcrata liberal, des del llibertarisme i una conscient lluita contra la cultura oficial entesa com a mera mercaderia. Intel·lectuals -en un sentit provocador, agitador- que van actuar des del marge creant escola. D'aquí tota aquest tropa: la poetessa i vídua de García Calvo, Isabel Escudero, Ricardo i Félix Pérez-Hita, Guillermo Trujillano, Joana María Abrines i altres, que faran un seguit de lectures dels homenatjats i de les seves fílies.
Aquí podeu veure un fragment del documental Mientras el cuerpo aguante (1982), de Fernando Trueba, amb Sánchez Ferlosio com a protagonista:



I aquí podeu escoltar a García Calvo recitant els versos de la Ilíada en la seva traducció rítmica i en grec original:




Javier Gallego, conegut com a Crudo pel seu programa Carne cruda de Radio3, ve a presentar el diumenge 17 un llibre de poemes, Abolición de la pena de muerte. A jutjar pel seu programa radiofònic ens podem esperar una poesia que jugui amb les xixines d'una societat que viu immersa en el cafrisme. Lírica de la destrucció a rosegades carnívores. Vindrà acompanyat pels músics madrilenys Javier Colis -dels mítics Mil Dolores Pequeños entre d'altres- i Javier Díaz Ena, dels Dead Capo.


I el diumenge 24, Marçal Font, acompanyat pels músics de bLOW, vindran a presentar el llibre de poemes-disc, Frutos del desguace. L'un i els altres practiquen l'alliberament de les formes; l'un amb una rapsòdia sense embuts que reivindica la força i el poder denunciant i transformador de la paraula. Els altres assaltant el free jazz des de d'una perspectiva autòctona, desacomplexada i carregada de gravetats. Una bona ventada d'aire fresc vingut de Badalona.
El segell Discordian és l'encarregat de publicar el seu material sonor en directe. Aquí podeu accedir-hi, escoltar-ho i ajudar en el seu verkami.

15è Trimestre de Poesia a l'Heliogàbal. Octubre.

Cartell de Marc Valls

Aquest proper diumenge Usted es un Colectivo comença la seva programació tardoral de poesia a l'Heliogàbal.

El cicle s'inicia amb el recital de Daniel Sáez i els seus Fabricants ( amb la participació de Núria Martínez Vernis i Boris Porter) al voltant de l'obra de Jordi Pope. Figura essencial per entendre tot el moviment subterrani de la poesia barcelonina des dels anys setanta, Pope va ser un dels supervivents de la generació de la psicodèlia antifranquista, descobridors del pa amb tomàquet sucat amb LSD i que va obrir les portes de la contracultura a la poesia escrita en català. Moviment que va nèixer i es va mantenir volgudament a la marginalitat per així veure-les venir de lluny i poder escapolir-se com qui no vol la cosa, i no haver de sotmetre's a les academicitats mestretites dictades des de el centre -el de la cultura. El llegat de tots aquests pòtols-punks-místics és encara ben palpable: formes de dir i de fer poesia asilvestrades, gimnàstiques lingüístiques, la recuperació de la força descarnada del recital en viu, el popular entès com a sang viva i roent del que es mou pel carrer, més enllà del folklore... i a nivell més palpable, i sense anar més lluny, aquell primeríssim Heliogàbal que va obrir ara farà 18 anys. 

Aquí en Pope recitant, l'any 1994:

El diumenge 13, Màrius Serra vindrà a fer un espectacle d'especulació lingüística, exercicis d'etimologia circense, a fer la permanent als mots i a fer pessigolles als significats i significants de la nostra molt honorable llengua catalana. Sobren imatges o referències per un dels personatges més mediàtics del món de les lletres. Encara que no volgueu us el trobareu a la sopa -de lletres.

L'editorial Males Herbes ha començat una cursa que sembla no tenir aturador. En cosa d'un any ha publicat més de set referències, autors d'aquí i d'allà units pel gust pel fantàstic i pel que campa lliurement per l'altre costat del mirall. Fills bizantins de Joan Perucho i la seva editorial Tàber, de l'entendridora col·lecció l'Arcà de Laertes, de l'escudellòmetre de Santiago Rusiñol, de les invasions subtils de Pere Calders, o de les utopies d'Onofre Parès, empenyen amb força per fer visible un gènere denostat per l'alta cultura catalanufa, però que de sempre ha estat allà, esgarrapant des de les entranyes del més profund de la terra, fent-nos tremolar de por, estremir-nos de riure, capgirant el món, subvertint-lo. El diumenge 20 presentaran un cabaret fantàstic on manifestaran les seves fílies i per on desfilaran autors del seu catàleg i altres habitants habituals dels seus móns. Entre d'altres, el grup de pulp-rock, La Monda.

I finalment, el diumenge 27, ens fa especial il·lusió presentar a Quico Cadaval, narrador galleg d'històries imprevistes, i hereu legítim d'aquells conta contes que des de temps immemorials han anat trafegant per entre les aldees gallegues i les seves tabernes, o d'aquelles veus que des d'una ladeira on bull o pote, han alimentat els mites, le llegendes i la imaginació dels qui les escoltaven. Tot això passat pel sedaç de la contemporaneïtat. A les seves narracions a mig camí de la conferència patafísica i els contes fantàstics d'Álvaro Cunqueiro, hi conflueixen l'humor, la intel·ligència i la tendresa. Noves històries de xente de aquí e de acolá.
Aquí, en galleg:

Arxiu: l'Oda del vermut (18/08/2007)

Ara que estem en plena celebració de les festes de Gràcia, hem volgut recordar el que va ser el primer espectacle que Usted es un colectivo va preparar per l'envelat que l'Heliogàbal organitzava a la Plaça Rovira. L'Oda del vermut va ser el primer dels tres xous que vam idear al voltant dels àpats festius. Si amb Camarades Café Copa i Puro (2008) la cosa va anar sobre els fums i licors de la sobretaula, i amb Xocolata Xurros i Xerinola (2009) vam festejar l'hora del berenar, l'oda va estar dedicada, és clar, a aquest petit-gran àgape que és el vermut.

Vam comptar amb un equip de rapsodes -Sousa, Metlikovez, Casasses, Pedrals, Riba, Roig i Jovani- i la música dels Mil Banderillas, així com també amb les noies de l'Albricias, que sobre patins, feien de xiquetes Martini.
Aquí tres llargs vídeos de l'esdeveniment:

Entre d'altres coses vam poder disfrutar de la interminable Oda al palillo, de Pau Riba, i també del descobriment -frustrat- de la famosa recepta de la salsa Espinaler. No recordem gran cosa més, excepte que feia una calor de mil dimonis.

Aquí algunes fotos dels Mil Banderillas. Sortosament no queda cap enregistrament sonor. Creiem recordar que el baixista va estar desafinat mig to durant tota l'actuació... i no se'n va enterar!

Oriol 'pipistrello' Luna

Ivan Martini

Hara Kraan: la solitud de la xilofonista del fons

Atrofe amb pajarita

La Monda: ¡¡Córcholis!!

¡¡Córcholis!! de La Monda

La Monda és una escissió judeo maçònica -amb tintes troskistes- de Mil Pesetas. Defensors de les Tres Mamelles de Crist, del vent de garbí i de la revolució amb permanent, la banda neix durant l'actuació de Mil Pesetas al Switch Bar el desembre del 2010. Davant la demanda acalorada per part del públic de fer uns temes de mes, una mutació lleugereta afecta als membres del grup, i amb l'inestimable ajuda dels membres de Dídola Pídola Pon i My Right Mussel, La Monda recent parida es disposa a interpretar un bis. Concretament Elbis Presley. Així, La Monda s'ha especialitzat en fer versions cadavèriques d'en Presley, en un estil que bascula entre el pulp-rock, el death-plastic i unes generoses dosis de modern style.
Els components d'aquesta primera formació van ser: Oriol Patatús - veu i bateria, Hara Lleganya - baix, Roger Rosegó - teclat i Palomitas Wilson - petit sintetitzador.
 Durant aquests dos anys La Monda ha anat fent bisos i més bisos després de concerts dels Mil Pesetas, El Endemoniado Pacheco i Panotxa i els Caps Parlants. Hem volgut reunir totes les gravacions i fer-ne un disc: ¡¡Córcholis!!. Aquí el podeu sentir i descarregar.
 Als temes gravats a l'Elèctric Bar vam comptar amb el talent de Paracetamol de Palol a la guitarra, i a l'actuació de La Fontana, amb Bombona Espuma al sintetitzador analògic.
 Fora del disc també disposem de la gravació d'uns temes corresponents al darrer concert de Mil Pesetas. La Monda Lironda, amb Chant Tom al saxo. Aquí el teniu.

Públic enfollit durant una actuació de La Monda

Músiques Disperses, octubre 2102

Divendres 5: Pablo Selnik i Marco Mezquida

Selnik i Mezquida a Rius i Taulet. Foto de Roberto Domínguez

A la música de Pablo Selnik (flauta) i MarcoMezquida (piano) trobem jazz, balada, música pop, improvisació i coses més contemporànies i avantguardistes, però abans que res trobem una qualitat difícil d’obtenir a la música de avui: l’atemporalitat. Escoltant el seu recent disc, Miscelánea núm. 2 (Quadrant Records), o qualsevol dels seus concerts, es té la sensació d’estar sentint una música que no es correspon amb cap temps o època en concret. I quan aquesta atemporalitat es dona sempre sol anar associada a la bellesa: són els sons més bells aquells que poden diluir el factor temporal. Selnik i Mezquida són, sens dubte, dos dels músics joves més prometedors de l’actual escena de la ciutat.

Divendres 12: Sara Fontán + Lucrecia Dalt

“El temps es bifurca perfectament cap a innombrables futurs.” Sara Fontán (violín) i Lucrecia Dalt (veu, etc.) porten el seu propi caos individual a un mateix espai per tal d’intentar donar un ordre col·lectiu a través d’una comunicació musical temporal creada l'instant amb un violí, un baix, pedals i cel·luloide foundfootage de 8mm del projecte web ‘Your Lost Memories’. Sara Fontán és component de l’Orquesta del Caballo Ganador, Manos de topo, The New Raemon i Árbol, entre d’altres formacions. Lucrecia Dalt, per la seva part, ha mogut els seus personals i inclassificables projectes en solitari per ciutats d’Alemanya, Holanda, Noruega o Bèlgica, i ha publicat dos cd’s, Congost (Pruna Recordings, 2011) i Commotus (Human Ear Music, 2012.)

Lucrecia Dalt

Sara Fontán

Divendres 19: Panotxa i els caps parlants 

El repertori de cançons de Panotxa, mostrari d’un autèntic pop de resistència, psicodèlia amb denominació d’origen de Sants, ha atravessat durant més de trenta anys múltiples i variopintes formacions; des de La Truita Perfecta i els Ultratruita, passant pel Grito Acusador, Basura, El Hombre de Pekín o els PAD. El follet compositiu de Panotxa ha anat forjant un assortiment de cançonetes esmolades com un coltell, incisives com una ganivetada, corrosives com la fulla d’una daga rovellada. Panotxa i els Caps Parlants és l’enèssima revisió de vells temes i la presentació d’un munt de nous en companyia d’Oriol Luna –percussions-, Hara Kraan –xilòfon i teclats-, Roger Atrofe –contrabaix- (tots tres de Mil Pesetas, amb els qui havia col·laborat amb el projecte elFutur i el grup de pulp-rock La Monda) i Carla Illas –violí. Format acústic per a un quintet d’alta tensió.

Panotxa en una actuació delFutur

Divendres 26: Pablo Rega

Rega amb els IED

El guitarrista gallec Pablo Rega té una llarga trajectòria rere seu. Als anys 90 va formar part d’un dels primers grups del revival progressiu, Kozmik Muffin, i, més tard, va ingressar a la política de l’improvisació lliure i l’art sonor. Ha participat en incomptables sessions d’improvisació (duos, trios, grups, i amb tota mena de músics, d’aquí i de fora) i és membre de les orquestres FOCO (Madrid) i OMEGA (Galicia). En l’actualitat, i entre d’altres coses, és director de la BIB (Banda de Improvisadores de Barcelona) i component del potent trio Bruitage. El set que ens oferirà, solo de guitarra, és quelcom que li imposa i l’estimula alhora. Un format en el que la noció d’improvisació esdevé problemàtica, doncs, ¿es pot improvisar amb un mateix?

Tornen les Músiques Disperses al Roxanne

Aquest proper divendres l'Overlook Hotel i Usted es un Colectivo reprenem la programació de les Músiques Disperses al Roxanne. Després dels dos concerts de presentació que s'hi van fer durant el mes de juliol - per cert, podeu escoltar i descarregar-vos l'actuació de Tom Chant i Masa Kamaguchi des d'aquí-, hem preparat una acurada sel·lecció de músiques valentes, propostes variopintes, i sobretot, coses ben disperses que esperem, facin les vostres delícies.

Comencem, doncs, aquest divendres 28 amb Anki Toner i el seu 'File Under Toner'. Atenció, llegiu-vos el text que segueix. Toner reclama la vostra participació.

FILE UNDER TONER mode d'emploi:

28-IX-2012 - Anki Toner - File Under Toner

(Resistance Emotional Mixes)

Quién?

ANKI TONER es músico, comentarista, coleccionista y estudioso de la parte oscura de la relación entre música y propiedad intelectual. Es conocido principalmente por su labor al frente de SUPERELVIS (grupo del cual fue cantante, harmónica y letrista entre  1986 y 1998) o de HAZARD RECORDS (sello discográfico dedicado exclusivamente a la edición de obras de dominio público).

FILE UNDER TONER es el proyecto bajo el cual Anki explora los límites de la razón en música. Ya van media docena de discos con este proyecto, y algunas anécdotas divertidas.

+ info: http://www.ankitoner.com


Qué?

Importante: Los asistentes tienen que llevar un CD (no CD-R).

El concierto consistirá en una pieza creada exclusivamente a partir del contenido de los CDs que lleven los asistentes. Estos CDs serán mezclados "a ciegas" (sería más exacto decir "a sordas") sin haberlos escuchado previamente, ni tan siquiera haberlos monitorizado con auriculares. El resultado dependerá pues en gran medida de los CDs que aporten los asistentes.

Al final del concierto el artista se quedará con un CD, el que más le plazca de entre todos los que haya utilizado. La persona que haya llevado este CD elegirá entre los CDs restantes aque que prefiera. El que haya llevado este segundo CD elegirá entre los que queden, y así sucesivamente, hasta que el penúltimo espectador se quede con el último CD. Es decir, que los espectadores se llevarán a casa un CD distinto de aquel que han traído, y su capacidad de elgir el CD que se llevan depende del interés que los demás espectadores hayan otorgado al CD que ha llevado. El espectador que haya llevado el CD que haya causado menos interés se irá a casa con las manos vacías.

Este concierto pone a prueba la generosidad de los asistentes, su voluntad de colaboración en el concierto, y su voluntad de compartir la música que tienen. De alguna manera, tiene un punto en común con el bookcrossing (la práctica de dejar libros en lugares públicos para que los recojan otros lectores). Además se puede interpretar como un guiño a la compartición de música por internet.

La idea es reflexionar, por un lado, sobre los límites de la autoría y la originalidad (es decir, sobre la propiedad intelectual) y, por otro, sobre el valor de las cosas, la generosidad, el intercambio (es decir, sobre la propiedad en el sentido estricto del término).


Qué más?

En este concierto presentaremos el disco:

FILE UNDER TONER
Resistance Emotional Mixes, vol 1
Hazard Records, hr069 (2012)

+ info y descarga gratuita: http://www.hazardrecords.org


PREGUNTAS FRECUENTES
Resistance Emotional Mixes?
El título RESISTANCE EMOTIONAL MIXES es un guiño obvio al album "Resistance Emotional Music" de Superelvis (editado en cassette allí por 1990)

Es imprescindible que el público lleve CDs?
SÍ, esa es la idea. El artista no elige qué pincha, sólo cómo y cuándo.

Por qué no valen los CDRs grabados en casa?
Hay dos motivos:

(a) La calidad de un CDr es muy inferior a la del CD, y es mucho más facil que llegue uno ilegible. El artista no puede responder de la calidad de las grabadoras de los asistentes, y no le vale lo de "pues en mi casa sí que iba".

(b) El concepto de CDr como regalo o intercambio és flojo, entre otras cosas porque los CDr tienen una vida relativamente corta, como todos hemos acabado descubriendo.

Se puede entrar sin CD? Podemos entrar dos personas con un sólo CD?
Sólo con una buena excusa, si no hay más remedio, y teniendo en cuenta que quien lo haga así se pierde al menos la mitad de la experiencia.

Podré recuperar mi CD?
No. A no ser que se lo cambies al que lo ha escogido. Sin embargo, recuerda que él ha escogido ANTES que tú, por lo que se supone que ha escogido un disco que prefería al que tú le ofreces.

Entonces, ¿tengo interés en llevar el CD más  malo que tenga por casa?

No. Piensa que como menos guste el CD que llevas, más tarde elegirás qué CD obtienes a cambio. Además, si todo el mundo lleva CDs horribles, el concierto también puede ser horrible... y tú estás allí escuchando. En realidad tienes todos los incentivos para llevar un CD que te guste, a tí y a los demás asistentes, y esperar que los demás hagan lo mismo.

Qué pasa si no me gusta ningún CD de los que tengo que elegir? ¿o si mi CD es el último en ser elegido y me quedo sin CD? ¿Me compensaréis de alguna manera?
No, naturalmente. Es parte del juego.

¿Por qué el artista se queda con el primer CD?

Contrariamente a lo que pueda parecer no es por egoismo. Es la manera de asegurar que no se produzcan bucles en la elección de los CDs (para entendernos, que no pueda ocurrir aquello de "yo elijo tu CD, tu eliges el mío, y ahora ¿a quién le toca?")

¿Se graba el concierto? ¿Se va a editar?

Salvo problemas técnicos, el concierto se graba, y la idea es que se edite como parte de una serie. Idealmente cada concierto debería ser la presentación del disco grabado en el concierto anterior. De hecho, los asistentes que traigan un CD pueden (si lo desean, no es obligatorio) apuntar su nombre en la hoja de colaboradores y serán mencionados en los créditos del disco .

¿Es legal todo esto?

Discutir los conceptos de propiedad, tanto intelectual como física, es legal en la mayor parte de países del mundo (afortunadamente).

Sin embargo, nos podemos preguntar si no estamos violando alguna ley con este acto. La intuición basada en lo que nos quiere hacer creer el bombardeo mediático de las industrias culturales nos dice que es probable que así sea.

Por esto planteamos la siguiente pregunta: en ese caso, ¿quién, concretamente, está violando la ley?

a) ¿El artista, que solo pone los CDs que le llevan, pero no los elige?
b) ¿Los espectadores, que sólo han llevado los CDs, pero no los ponen?
c) ¿El organizador, que ni elige los CDs ni los pone, pero proporciona los medios para que todo esto ocurra?

Si ninguno de los anteriores, individualmente, viola la ley, quizá es que no se esté violando la ley después de todo, ¿no?


Nota: Es totalmente seguro participar en este concierto.