miércoles, 30 de noviembre de 2011

Músiques Disperses, desembre 2011






Aquest és el darrer mes de Músiques Disperses. Com veureu, i per evitar les dates de la nit de Nadal i la de cap d'any, hem mogut els dos últims dies, que es traslladen al dilluns dia 19 i al dissabte 7 de gener.
El dissabte 3 hem convidat al col·lectiu Niños Consentidos. Naturals d'Argentina, s'han escampat en la seva particular diàspora, per Barcelona i Berlin. Guerrilla cultural autogestionada i formada per més d'una vintena d'activistes, han perpretat diversos encontres a la ciutat per locals com l'Elèctric i La Cova de les Cultures, sempre al voltant de la música arriscada improvisada i les arts visuals. Leo Bettinelli és un dels seus caps visibles, músic electrònic fascinat per l'ús heterodox de maquinetes i objectes. L'acompanyen Pol Nieva al violí, Nikaps amb les projeccions i manipulacions visuals, i el nostre vell conegut Alfonso Muñoz, als saxos.


Pel dia 10 hem volgut provocar l'encontre de tres grans improvisadors de l'escena, provinents de móns ben diferents i que usen instruments de naturalesa dispar: Joan Saura amb el sampler, Marc Egea amb la viola de roda i Jorge C. Porter amb la guitarra elèctrica.

Joan Saura és un músic amb una llarga experiència en l'investigació del sampler, la música electrònica i la improvisació. Format a la mítica escola Phonos a finals dels setanta al costat de Gabriel Brnic, es va endinsar en l'ús del sampler amb els inclassificables Koniec i desenvolupant una llarga carrera fent música per a dansa, teatre i televisió. Cofundador de Trio Local amb Agustí Fernández i Liba Villavecchia, actualment se'l pot sentir amb Les Anciens, al costat d'Oriol Perucho, Eduard Altaba i Enric Cervera, amb Araki, al costat d'Anna Subirana, i amb el seu duet sampleril amb Adrià Bofarull. Aquí podeu sentir una actuació de Saura en solitari, corresponent a un concert al Círcol Maldà, dins la programació d'Arco y Flecha, el 14 de març del 2010:

Joan Saura al Maldà (14/3/2010)


Marc Egea és un dels grans intèrprets i investigadors de la viola de roda. Ha tocat amb formacions tradicionals d'amples mires com els Kaulakau i els Tarannà-Cobla. El seu afany per
incorporar aquest instrument d'arrel medieval al llenguatge contemporani l'ha portat a treballar amb la cantant Mariona Segarra, Germán Díaz, l'acordeonista Cati Plana, el teclista Peter Skuce i formar part de la Banda d'Improvisadors de Barcelona, entre d'altres. Recentment ha col·locat a iTunes el disc Chuveirinho, gravat el 2006, tot i que les circumstàncies no van permetre que s'edités en el seu moment. Des d'aquí hi podeu accedir:marcusegea.blogspot.com/2011/11/un-nou-disc-chuveirinho. I aquí el podeu veure amb el saxofonista Hayden Chisholm, dins la programació del Cabaret Hofmann:

Jorge C. Porter porta desenvolupant el seu projecte Pidgins des de fa uns quinze anys. A partir de composicions propies ha aconseguit reunir una corrua de músics, que en variables formacions l'han anat acompanyant. Freak Fornitures va ser el seu primer disc, enregistrat l'any 2000 i publicat per G3G, i en les properes setmanes esperem el seu darrer treball, Animal's Exiles, vertader pupurri de composicions i músics corresponents als últims deu anys de treball. El seu camp és el del free-rock, la psicodèlia electrònica i el jazz progressiu. També l'hem pogut sentir en projectes com Satanic Sunday Morning i el trio de guitarristes Palinuro Sonoro. Aquí podeu sentir una de les primeres gravacions de Pidgins: Gradients, del 1998.


Amb Porter a les guitarres, baix i programació, Oriol Pons de Vall 'Ginger' , Jordi Carbó
i Xavi Capelles als saxos, Xavi Contans als sintetitzadors i Dàcil Lòpez a les veus.

Amb motiu del primer aniversari de la mort del Capità Cordebou es reuneixen una corrua de grups per a retre-li un fast'n'bulbous homenatge: Misaluba, Mil Pesetas, Za!, Los Morgan, Espanya, Valentina, Surfing Sirles, Ivan Telefunkez, El Macarrón de la Pista, Carloto, Jorge C. Porter + Sergio Gamazo, Maria Rodés, Duo Caphre + Martir, Dani Blue, Bläue, Ignacio Lois, Lamprea Martínez, Rafa Romero, Elsa de Alfonso, així com els poetes Enric Casasses, víctorbonetarbolí i Martí Sales. Presentació de MC Jovani. Dissabte 17.

El dilluns 19, Circuit Torçat ens proposa dos duets d'improvisació. Per una banda Dafne Vicente-Sandoval amb el fagot, i Lali Barrière amb la manipulació d'objectes. Després a Pablo Rega amb dispositiu electrònic i Xavier López amb laptop. Quatre música avesats a la improvisació i la recerca a través dels circuits i els plecs recòndits de les maquinetes.


I finalment, el dissabte 7 de gener, tornen Macromassa. Des de que van reobrir les portes del submón Pérez ara farà un parell d'anys, Nubla i Crek han editat un disc -Armas mosca- i no han parat de generar nou material. Aquí presenten Ser hermano de una entidad abstracta:

'Después de brindar al mundo este nuevo espectáculo en el Mercat de
Música Viva de Vic y en el
festival Periferias de Huesca, nuestros intrépidos recauchutadores
ejecutarán de nuevo esta suite
ambidextra, fruto de dos mentes transtornadas y un zopilote disecado,
sin otro recurso que el sentido común de los demás
y una ganzúa sin homologar.

Especialmente recomendado para todos aquellos que asistan.

Juan Crek: audiogenerador Duy, teclados, voz.
Víctor Nubla: clarinete eléctrico, sintetizador, voz.

Ser el hermano de una entidad abstracta
está considerado por 1477 galgos como uno de los cien
espectáculos más reconciliadores de las últimas décadas.'


martes, 29 de noviembre de 2011

Oído cocina: Povidona Yodada (26/11/2011)


Usuario: conlosojosvendados
Contraseña: geyper

Free jazz de escaparate de juguetería.
Sector: de la madera, latón o plástico.

Topionic y Betadine, dos caballeros con sombrero
que se aplican en las lastimadas rodillas de los pequeños,
así como los trenes de madera y las figuras de plexiglás
les despiertan la inteligencia y alivian sus almas.


COMENTARIO TÉCNICO/ARTÍSTICO.

Good walkin' bass
¿Y la trompeta? Bop desquiciado (cada vez interesa más: un sonido atravesando un pliegue en el tiempo. Hacia atrás, desviándose.)
¿El percusionista? Paradójico, por descontado. ("El pianista como percusionista - pero un percusionista que no acaba yéndose con la niña pija como hacía el trompetista del famoso adagio")

FIN DEL COMENTARIO TÉCNICO/ARTÍSTICO.


En cierto modo: absolutamente free.
¿En qué sentido? Tarde libre
casa vacía, progenitores fuera
rolling joints, hands at work.
Let's go, go, go!!

Ain't marvelous to be out-of-tune sometimes?

EN UNA PALABRA: PERISCÓPICO.

Povidona Yodada son en principio Marc Florensa, Quico Manpel y Sergi Sirvent.
Para servirles, parecen decir ellos.

jueves, 24 de noviembre de 2011

Oído cocina: Grus (19/11/2011)

Grus. The Soft Group.
El grup tou. El grupo blando.
Un ensayo

Nos gustan las cosas tranquilas. Las cosas calmadas. La pausa. Tal vez tenga que ver con lo que fueron nuestras preferencias en materia de química recreativa. O no. No lo sabemos.

La lentitud es divina.

Música fotográfica. Basada en la persistencia timpaniana del sonido.
Superposiciones sobre un motivo que es como los puntos que hay que unir para que aparezca un dibujo.
(Diorama de Dorset, el ingenio que servía para mover el campo hasta las ciudades y llevar las ciudades a las montañas.)

Grus: como las sales de plata quedan orientadas hacia un lugar u otro, los imanes de Grus sitúan los minúsculos triangulitos de aire reverberado y expulsado en una determinada dirección.
Los recogen, son grandes magnetizadores sonoros.

La experiencia improvisadora les permite conseguir efectos e ilusiones con y de mucha sencillez.
Xiulet. Instrumentos que suenan a herramientas de una granja pinkfloydiana.
La flauta travesera como un synthi EMS. El pequeño sintetizador como un acordeón.
Cualidad campestre interferida por la electrónica.
Sliiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiide guitar.

Vemos que el orden, la combinación y la modulación de formas simples permiten recrear y transmitir emociones, sensaciones, aflicción y melancolÌa.

Sensitivo - La física del músculo que se relaja y luego se contrae eléctricamente.
Las teclas se entumecen alrededor de los dedos. No pueden percutir nada ni abrir ningún circuito.
Tardes lluviosas de una ciudad que siempre se ha querido gris.
Convoquen al dolor de cabeza, el disco que graben será analgésico.

Divina, divina lentitud.



Grus son:
Ferran Fages - guitarra eléctrica, efectos
Lali Barriere - guitaret, cracklebox, teclado, metalófono, grabaciones
Olga Ábalos - saxo alto, flauta travesera, melódica
Josema Urós - guitarra eléctrica, lapsteel

lunes, 7 de noviembre de 2011

Arxiu: Maal Ensemble a l'Heliogàbal (22/10/2011)



Podeu sentir i descarregar-vos el concert aquí:

Maal Ensemble a l'Heliogàbal

Arxiu: Perucho's a l'Heliogàbal (15/10/2011)

Es fa saber a tothom a qui li pugui interessar que l'audio de l'actuació de Perucho's del passat 15 d'octubre dins el cicle Músiques Disperses, es pot sentir i descarregar aquí:

Perucho's a l'Heliogàbal (15/10/2011)

Gràcies a Jorge C. Porter per enregistrar-ho i editar-ho.

domingo, 6 de noviembre de 2011

Oído cocina: Freenètics (29/10/2011)

¿Quién o qué son Freeneètics? Podríamos decir que, dentro del ámbito de la música improvisada, Freeneètics sería una unidad de intervención rápida y que se amolda a distintos espacios, con una predilección especial por estar entre o cerca del público. Esto quiere decir que si se les llama para tocar pasado mañana y sus agendas se lo permiten, pueden hacerlo perfectamente.

Freeneètics es una idea del saxofonista Ferran Besalduch. Que nosotros sepamos, el grupo está integrado por cinco miembros que, según el caso, pueden aparecer en distintas formaciones. Nosostros los hemos visto tres veces ya.
La primera, en el LEM 2009, fue en formato trío, con Ferran Besalduch (saxos sopranino y bajo) y Joan Antoni Pich (cello), que son los dos miembros que al parecer siempre están, más el trombonista Tom Johnson.
La segunda vez que los vimos, dentro de la programación del "Cabaret Hofmann" de 2010, estaban además de Besalduch y Pich, el fagotista Javier Abad y la violinista Ariadna Rodríguez. No estaba Johnson.
La otra noche, dentro del ciclo "Músiques disperses" que tiene lugar en la sala Heliogábal, se presentaron con la formación de luxe: esto es, los cinco miembros mencionados.

¿Qué hacen o qué pretenden? Bueno, lo que pretenden vamos a dejarlo aparcado, no sea que esto fuera a alargarse excesivamente. Respecto a qué o cómo plantean las cosas, sí podemos hacer una aproximación descriptiva.
Hay una característica que distingue a Freeneètics y es que, por más que no llevan partituras ni ningún material musical escrito, si suelen llevar unas escaletas en las que está fijado el decurso de la intervención. Se trata de un orden, una especie de guión muy primario que fija las apariciones de los intérpretes así como la combinación de los mismos.
Sería casi como una estructuración dramática. A continuación vamos a poner la escaleta de la actuación del otro día que amablemente nos ha facilitado Ferran Besalduch.


Como pueden ver, es como una sucesión de escenas, de actos que son una guía de aparición de unos intérpretes musicales, que no encarnan papel dramático alguno aunque el método de organización se parezca.
No obstante, viendo la preparación previa de estos conciertos, escuchando las indicaciones que Besalduch hace a cada músico sobre el papel, se escuchan comentarios acerca de los roles que además han de adoptar. Por ejemplo, en el dúo trombón-fagot, debe haber una actitud de lucha, de pelea. O que determinada intervención solista o trío, debe tener tal o cual dinámica.

Normalmente, en el escenario principal siempre está Pich sentado con su cello. En los inicios de sus espectáculos, el resto de músicos están desperdigados por el local, y llegan hasta el escenario mediante diferentes recorridos. La conclusión suele ser igual, uno, dos o más músicos van abandonando el punto de encuentro en el que se ha desarrollado todo quedando solamente Pich y, tal vez, alguno más. Siempre depende.
Esto nos lleva a una segunda peculiaridad de Freeneètics, que es la de la observación previa del espacio, de lo cual también se encarga Besalduch. No es una cosa que le demore mucho. Con una visión rápida y general tiene suficiente para establecer las posiciones, ordenes y posibles situaciones que puedan darse durante el concierto, dependiendo de si las dimensiones del espacio lo permiten o no.

Todo en conjunto parece un trabajo estructurado sobre una mecánica más teatral que otra cosa.

Musicalmente, lo que se puede encontrar en un concierto de Freeneètics siempre será
distinto a cualquier otro que hayan dado. Sí se puede hablar de la estética musical a partir de la cual en general suelen trabajar, y que estaría conformada tanto por música contemporánea como por jazz y funky (estilo este muy caro al líder).

Por otra parte, y en consonancia con ese juego seudo actoral del que hablamos, cada músico puede introducir espontáneamente cosas que se le ocurran en cada momento y que no pertenezcan a ninguna de las estéticas mencionadas. Cosas que se van puntualmente del resto o que lo comentan, y que tendrían que ver con la imaginación musical y el bagaje propios de cada músico, sus gustos, filias, etc.
Dentro de esto, hay cosas que a veces se transparentan en forma de temas ajenos concretos, que pueden ser un bolero, un blues o una bossa nova. Quizá, a este respecto, hay el único "pero" a hacerles. Particularmente al hecho de que esas referencias se materialicen en forma de canciones o temas conocidos de un modo claro. Nos parece que sería mejor tan sólo sugerir esos otros estilos con melodías o dibujos más originales.
Hay que decir que a unos de ellos les pasa y a otros no.
De todos modos, esto no quita que nos parezca bien que aparezcan esas cosas, ya que abundan en esa dimensión de personaje que tienen los músicos, acentuando su psicología y sentimientos, pero atendiendo musicalmente a todo en conjunto sí creemos que debería ser algo más sibilino.

Ahí van cinco clips. El primero, más largo, con el inicio de su actuación. Más otros cuatro más breves, para hacerse una idea, simplemente.









miércoles, 2 de noviembre de 2011

Mil Peseta's. 'Uni, dori, teri'



Dijous 3 de novembre, a l'Auditori Caja Madrid (Plaça Catalunya), a les 20h

MIL PESETA'S

Uni, dori, teri

una reflexió musical sobre la precarietat i la descomposició


martes, 1 de noviembre de 2011

Músiques Disperses, novembre 2011









Dissabte dia 5, actuen El endemoniado Pacheco i La Monda. Dues bandes cosines amb membres de The Well tempered Mussel, La puça esquerra, Dídola Pídola Pon Orchestra, Mil Pesetas i Baseball Aftermidnight. El endemoniado Pacheco presenta 'Toma de posesión', una performance irreflexiva sobre el fenomen de les possessions demoníaques. Amb Arantxa Martínez -possessa-, Lola Pilol -guitarra-, Pancho Luna -bateria- i Roger Atrofe -baix i trompeta.

El endemoniado Pacheco (dreta), a la versió cinematogràfica
de Wojciech Has sobre El manuscrit trobat a Saragossa de Jan Potocki

Per la seva banda, La Monda faran el seu habitual repertori de versions d'Elvis Presley. Amb Llaganya Kraan -baix-, Paracetamol de Palol -guitarra-, Renec Luna -bateria i veu-, Roger Rosegó -teclat- i Don Churruca -casiotone.


La Monda a l'Elèctric

El dissabte 15 toquen Canvis Vells, nova encarnació del que havia estat La Orquesta Lidia. Canvis Vells és de fet una reestructuració de La Lidia; de l'antiga formació orquestral acústica s'ha passat a un grup més reduït que inclou instrumentació elèctrica. Amb Pau Badia al clarinet, Maya Fernández a la flauta, Angèlica Sànchez a les veus, Cristian Vega al piano i Miquel Farrés al baix. Les composicions, com a la Lidia, són cosa de Toni Martí. Suposem que la línia que segueix el grup continua navegant per entre les sonoritats de cabaret, la petita orquestra de cambra contemporania i tot ben amanit amb gotes d'un lirisme que coqueteja amb gèneres tan populars com denostats, com els coplets i la sarsuela. Aquí teniu un tema corresponent a una actuació de La Orquesta Lidia al Bocanord, el març del 2006:



Rastrejar l'arbre genealògic de Canvis Vells comporta trobar-se amb un munt dels músics més significatius de l'escena underground barcelonina. Toni Martí i el seu germà Felip van ser els creadors d'un dels grups més sorprenents i oblidats de la primera meitat de la dècada dels noranta, els Ivo Naïf, per on també hi van desfilar Miquel Farrès i Lucas Quejido, la veu cantant de La Orquesta Lidia. Per la seva banda ells dos han estat els creadors d'altres formacions encara en actiu: els Triulet i els Misaluba respectivament. La cantant Angèlica Sànchez ha sigut la veu del projecte de Victor Nubla, Dedo. També hi trobem al trompetista Xavi Tort -de Trio Lio, Bedroom... I un llarg etcètera que dibuixa una familia extensa amb un munt de ramificacions.
Aquí podeu sentir un tema dels Ivo Naïf, Besuqueso, del seu primer single:



Grus van actuar a Músiques Disperses en format de duet l'hivern del 2009, i dins del festival LEM del 2010 com el quartet que es presentarà el dissabte dia 19. Recuperem l'article que els hi va dedicar E. Pacheco per a Tomajazz:

'Havia visto a los Grus originales (Ferran Fages y Lali Barrière) en el ciclo Músiques Disperses que organiza Usted es un Colectivo, en la que fue su segunda aparición pública. Por aquel entonces Fages a la guitarra y Barrière al curiosísimo guitaret y multitud de pequeños instrumentos, navegaban por una especie de música ruidista con trasfondo pop que no acababa de despegar. Sin abandonar esta fórmula, y acompañados por Olga Ábalos al saxo y la flauta y Ebú a la guitarra atmosfèrica y el lap stick guitar, esta vez la cosa bien valió subir hasta los confines de Gracia con el Carmel. El guitaret ha adoptado el papel de un bajo de baja densidad, pero que dibuja firmemente unos ritmos repetitivos a lo progresivo, mientras la guitarra de Fages se dedica a rellenar los espacios a base de contratiempos y síncopas –y algún que otro machatazo subido de tono-. Por su parte un Ebú irreconocible –conocida es por estos lares su tendencia al guitarrismo AOR- lo envolvía todo con una densa y suave nube guitarrística. Ábalos jugó con las ruedas repetitivas y marcadamente rítmicas de su saxofón, y estuvo mas suelta con la flauta. Todo sonaba a un post-rock de mentirijillas, casero, delicioso y lento, lentísimo...'



I finalment, el dissabte 26, tenim el plaer de presentar els Povidona Yodada, trio format per Marc Florensa -trompeta-, Sergi Sirvent -bateria- i Quico Manpel -contrabaix. Manpel i Florensa van actuar el passat més de jun dins els trimestres de poesia acompanyant a Xavi Morte en l'espectacle 'Treu-me-la, Joan', sobre poesia de Joan Brossa. Aquí un fragment gravat per Jack Torrance:




Ja fa temps que els hi anem al darrera, i estem molt contents que el jazz desacomplexat del trio, dominat per l'atractiva personalitat de Florensa, pugui per fi sonar a l'Heliogàbal.

miércoles, 19 de octubre de 2011

Oído cocina: Perucho's (15/10/2011)

Foto: Àngel Farrés

Lo inesperado es aquello que se nos presenta de un modo inopinado y que normalmente nos desplaza del lugar en el que estamos confortablemente sentados. No tiene por que ser un movimiento brusco o violento. Puede ser el aire de una idea lo que nos mueva hacia otro territorio al que no teníamos previsto ir.

Para los aficionados a la música de vanguardia -al menos los de Barcelona-, el nombre de Perucho's tiene una significación muy especial. Pero es una significación esquiva y que hay que matizar y poner en su lugar las veces que haga falta. Lo decimos porque hay muchos "perucho's" posibles, y estos de ahora son otros. Ya no hay aquellas estampidas que los convirtieron en legendarios. Se han temperado. Han cambiado porque han crecido. Son los mismos pero ya son otros.

Esta formación reúne a los últimos supervivientes, Oriol Perucho, Oriol Pons de Vall (alias Ginger) y Enric Cervera. Hay que decir que este mismo trío funcionó a finales de los 80 bajo el nombre de Al-Kufah, y su cometido era el de musicar los desarrollos de la bailarina Elizabeth Brodin.

Al finalizar el concierto le comentamos a Enric Cervera que dentro de lo que hacen estos nuevos Perucho's, nos parece que habría una pequeña intersección con las cosas que trabajan Les Anciens. Es normal, ya que el mismo Enric y Oriol Perucho militan en el otro grupo. Pero nos parece que tal vez habría algo más. Algo generacional y relacionado específicamente con este puñado de músicos del que también forman parte el resto de Les Anciens. Todos arrancaron en los 70, moviéndose en distintas direcciones de lo que podríamos considerar un rock de vanguardia. Por un lado estarían los layetanos, por el otro los que en algún momento se autodenominaron "fri". Unos y otros, empero, parecen haber cambiado el decorado en el que se hallaban inmersos. Una parte de lo layetano y una parte de lo otro mutaron y fueron derivando hasta encontrarse. Lo "layetano" es ahora "Anatolye".

Perucho's siguen conservando un espacio propio, pero ya no nadan contra esa corriente que ahora ya no es comercial sino que es vital. Es por eso que decimos que Perucho's siempre han sido unos maestros de lo inesperado. Ese es su tema central, podríamos decir.

Los que hayan oído el disco reconocerán algunos temas: "Jazz", "Ocurrencia a las 4 y pico", "Posia a tali, tali, tali en tres", "Peça en 5 parts", "Petit silenci". También hicieron una nueva lectura de su all time classic "Mig 3 1 2".














Perucho's actuaron dentro del ciclo "Músiques disperses" de la sala Heliogàbal, el 15 de octubre de 2011.

miércoles, 12 de octubre de 2011

Oído cocina: SUBWOOFERS (8/10/2011)

Aquesta és la primera entrada de Oído cocina, les resenyes que el nostre bon amic Jack Torrance, home d'afinada i peluda oída, es disposa a fer sobre els concerts de Músiques Disperses. Esperem que disfruteu del seu elegant gracejo i de les seves gravacions.


Dentro del recién inaugurado ciclo "Músiques disperses", que organizan los chic@s de Usted es un Colectivo, se invitó a la célula promotora que responde al nombre de Frío Local a que organizara un concierto de libreimprovisación.
La propuesta fue un trío montado un poco ad hoc y que se hizo llamar Subwoofers. Lo forman miembros, entre otras cosas, de la Banda de Improvisadores de Barcelona (BIB). Son sus dos contrabajistas (Eduard Altaba y Javier GarcÌa) más Pope (trompeta y fliscorno).
En realidad, el origen está en los dúos de contrabajo que Altaba y GarcÌa ensayaron hará cosa de un año y medio o dos. El proyecto resultó temporalmente aparcado, aunque presumimos que ellos se quedaron con las ganas de hacer cosas partiendo de ese formato. Son dos músicos que además de tocar el mismo instrumento se conocen bien. La BIB, con su programa de ensayos, es un buen rodaje. Conectan bien en su quehacer musical y saben alternarse y coincidir. Nerviosos y entrecortados en los pizzicatos, arrancando tonos incontrolables con los arcos...
En medio de los dos, la presencia de Pope, con su toque más bien suave, melodioso y con el color que por ejemplo aportaba puntualmente el fliscorno, ofrecía un relieve muy equilibrado.
Fue en Heliogàbal, Barcelona, el 8 de octubre de 2011.






miércoles, 28 de septiembre de 2011

Músiques Disperses, octubre 2011



Aquest trimestre de Músiques Disperses -amb nou horari, els dissabtes a les 21:30h- comença amb el duet de Madrid, Tostadas. María al Fender Rhodes i Carlos a la guitarra deambulen per terrenys melangiosos i tendres que ens han recordat -d'alguna manera- als Durruti Column dels vuitanta. Així es presenten ells mateixos:

XVI

XVII

Siglo XVIII, Ilustración:

Tostadas son dos, María y Carlos. Hay un piano, una guitarra y un sinte cuando quiere. A veces hay voces. El segundo disco de Tostadas también está grabado en los Estudios Brazil y masterizado por John Golden en Ventura, California. Tostadas comienzan una gira y tocarán no muy lejos de tu casa.

Siglo XIX, Descripción:

La madre ha terminado la faena y puede descansar finalmente los ojos en el vestido de su hija.

Por última vez en los retales, en los remiendos, en el mucho trabajo del así está el percal y del como oro en paño, en los hilos, en las agujas, en la melodía y confección delicada de un objeto neutro, azul y blanco, como el aire que antes de anochecer entraba en esta pieza cargada y que ahora consume una vela sola, en la medolía y elaboración delicada de un objeto indefinido, blanco y azul, que espera vestirse a su vez de paseos, deseos, pasados, encuentros, desesperanzas, en los retazos, futuros, melancolías, desencuentros, esperanzas y bailes por vez primera.

La madre gasta sus últimas energías en tararear con satisfecha ternura. Es una canción infantil entonada por una anciana en una habitación vacía y es de Tostadas.

XX

y XXI

El dissabte 8, ***Frío Local torna a preparar una sessió d'improvisació. Si els mes de març passat van voler combinar les buferes de dos dels saxofonistes més agoserats de Barcelona amb tres bateristes trepidants (3 Timbals + 2 Vents), aquest cop han volgut conjurar a tres dels actuals membres de la Banda d'Improvisadors de Barcelona: Pope -músic que es passeja pels terrenys del free amb la IED'08 i pel dub amb STA- a la trompeta, el fiscorn i percussions, i els seus dos contrabaixistes, el veterà Eduard Altaba -actualment tocant amb els Anciens, entre d'altres- i Xavi García - de The Man with a Hyena, entre d'altres. SUBWOOFERS serà un joc d'improvisació de solos, duets i trio.
Aquí una actuació de la B.I.B (LEM 2009), amb els tres implicats:



En ocasió de la reedició per part de La Olla Express del seu mític disc vermell, Perucho's van oferir una petita actuació al bar l'Almirall el passat mes de maig. El trio format per Oriol Perucho (bateria), Ginger (saxo i teclat) i Enric Cervera (contrabaix) han représ la seva activitat i faran el seu primer concert amb nou material. El dissabte 15.
Un moment de la reentreé a l'Almirall:



Per a saber més coses sobre Perucho's no deixeu de visitar el blog de l'insigne peruchòleg Jack Torrance.

Agustí Martínez ha tocat a l'Heliogàbal un munt de vegades: com saxofonista interpretant els seus dos aclamats treballs en solitari -Are spirits what I hear? i Doubts of the reason- ,amb l'encontre Sin Anestésia (¡¡10 saxos 10!!) del passat febrer, amb el baterista Quicu Samsó, i a la nit dedicada a Robert Wyatt amb Misaluba; així com també ha prestat la seva magnífica veu per a recitar els poemes de J.M. Fonollosa a la nit que Usted es un Colectivo li va dedicar. El dissabte 22 porta el Maal Ensemble, formació variable que dirigeix per a interpretar les seves pròpies composicions o d'altri. Aquest cop amb Noemí Rubio i Joan Gerard Torredeflot (violins), Laura Resina (viola), Alba Haro (cello), Marcial Cid i Lluís Vallès (saxos), Gerard Costes (trombó) i ell mateix com a director i saxofonista.
Anunciar-vos també que el dimarts 11 d'octubre actuarà a l'espai TePeKaleSOUND d'Hospitalet amb el també saxofonista Pelayo F. Arrizabalaga, dels mítics Clónicos i altres proeses.

El dissabte 29, el projecte Freenetics, banda mutable que sempre ha comptat amb una rica profusió de músics i es dedica a abordar el tema de la improvisació des d' una òptica lúdica i sorprenent. Encapçalat pel multi-saxofonista Ferran Besalduch es presentarà aquest cop amb Ariadna Rodríguez (violí), Javi Abad (fagot) i Joan Antoni Pich (violoncel).
Aquí una altra faceta de Besalduch, amb l'Electric String Cellos a la Sedeta, el passat mes de maig:



I finalment, i fora del nostres habituals dissabtes, el dilluns 31 actuarà Pau Riba, preferit d'entre els nostres preferits. Un xou que, ens ha dit, reserva moltes sorpreses.

sábado, 16 de julio de 2011

Arxiu: Nit de Surrealisme Ibèric (30/5/2008)



Nit dedicada a dos moviments espanyols que després de la guerra van prendre la torxa dels ismes, en un pais que, a part de fet xixines, vivia un oficiositat estètica la mar de rancia.
El Postisme i el grup Dau al Set, uns a Madrid i els altres des de Barcelona, compartien certes tàctiques que passaven per l'assumpció del llegat surrealista francès. Aquesta corrent que va nèixer a principis dels anys vint i va viure els seu esplendor i les seves trifulgues abans de la guerra, es va convertir durant els anys quaranta i fins a la mort de Breton en una cosa més aviat ensopideta, onanista i amb una falta de vitalitat ben diferent als seus inicis. Els postistes i els de Dau al Set van saber donar una nova volada a les paraules en llibertat, a l'escriptura automàtica, i a la manera de relacionar-se amb un món enigmàtic, misteriós i màgic. Els postistes, grup heterogeni creat a partir de l'encontre entre Carlos Edmundo de Ory, Eduardo Chicharro i Silvano Sernesi, ho va fer sobretot a partir de l'escriptura i amb l'humor com a eina per a desestructurar el llenguatge, dinamitar el sentit i eixamplar consciències.



Els altres, més seriots, i també des de l'escriptura però i sobretot des de la pintura -el grup, articulat al voltant de la revista amb el mateix nom el formaven Joan Brossa, Arnau Puig, Modest Cuixart, Joan Ponç, Joan Josep Tharrats i més tard Juan Eduardo Cirlot-, van endinsar-se en una cosa més enigmàtica, onírica i perturbadora, atravessada per un sentit màgic i telúric de les coses.

Aquella nit van recitar la Memi March, l'Imma Bernils, en Sebastià Jovani, en Cesc Martínez, en Roger Atrofe i en Pere Sousa, que no essent gaire amic d'aquests dos corrents va decidir llegir coses de Felipe Boso, José Luís Castillejo i altres poetes més o menys vinculats amb la poesia espanyola d'avantguarda de la postguerra:





També hi van actuar els Mil Paparraus (Enric Cervera a la guitarra, Oriol Luna als teclats, Xavier Tort a la trumpeta i Roger Atrofe als sorolls), en dues intervencions. La primera sobre un seguit d'imatges de Dau al Set muntades per Lamprea Martínez:



Algunes imatges que es van usar:






















La segona sobre una sel·lecció de pintures de Ponç, Cuixart i Tàpies:

http://www.archive.org/details/MilPaparraus-DauAlSet2




















I per acabar, un poema de Gloria Fuertes, membre activa del primer postisme i a la qui esperem poder dedicar una nit pròximament:

'Tengo un no sé sí.
Debajo de mi mano tengo un pequeño tigre,
tengo sólo veinte uñas y sólo veinte años
y una luz que me sale de mi ojo derecho.
También tengo un piano, con floreros encima.
Para usarlas de noche
llevo en mí varias cosas
y una melena lisa que me peino deprisa.
Lo trágico, lo trágico
¿es que véis estos pasos con que danzo?
Pues no son míos.
Es que hay un niño siempre muy triste en mi tabaco.'

De Aconsejo beber hilo

jueves, 16 de junio de 2011

'Treu-me-la Joan' i els Triulet amb Gerard Horta i Enric Casasses


Aquest mes de juny acaba amb les actuacions de...

Diumenge 19:


Xavi Morte, acompanyat per Marc Florensa, Quico Manpel i Sergi Sirvent -o el que és el mateix, els Povidona Yodada-, presenten 'Treu-me-la Joan', espectacle al voltant de la poesia de Joan Brossa. Xavi Morte, rapsoda que ja havia passat per l'Heliogàbal la tardor passada per a recitar poemes de Miguel Hernández, col·labora amb el Colectivo Reina Mab, amb els qui té en cartera 'Saber travessar el foc és el que compta', sobre el món poètic de Charles Bukowski:



Els Povidona Yodada són un trio de jazz d'amples mires. Morte els ha acompanyat en més d'una ocasió. Aquí en una actuació a l'Elèctric, amb Morte recitant un poema del mateix Florensa:

poyideba from xavi carmona on Vimeo.



Diumenge 26:

Gerard Horta i Triulet han treballat junts musicant el poema èpico contestatari d'Horta 'La Balada de l'Holandès Errant'. El rock descarnat i milimètric d'uns i la dicció compromesa i clarivident de l'altre, mescla explosiva, ja es va poder veure al trimestre primaveral del 2009.



Per a l'ocasió compten també amb Enric Casasses, amb un nou poemari editat -Sense Pistola-, vell company d'Horta en innumerables recitals, i cantador professional de la canya.

miércoles, 8 de junio de 2011

Arxiu: Mil Rameras a l'Heliogàbal (3/3/2010)



Concert vermut dels Mil Pesetas el dia de Diumenge de Rams del 2010.

Hara Kraan - calimba i xilòfon
Atrofe - baix i trumpeta
Pancho Luna - bateria i veu
Panotxa - guitarra i generador de raggas
Jordi Gaya - Kaos PAD i maquinetes

Per a l'ocasió vam convidar a en Panotxa per fer de guitarrista. La primera idea era també convidar als CtrlC per fer sorolls electrònics i bases, però finalment només va venir en Jordi Gaya -amb un braç trencat.


En Gaya dels CtrlC

Els temes:
-Se avecina the Hell
-Verrrmut!
-Red Pontiac Fantasy
-Gaya's punyetes
-Under Heavy Manners (Robert Fripp)

I aquí teniu l'audio:

Noti's que un gemec és el que marca l'entrada del concert. És cosa de la Rita Luna. Aquí la podeu veure agafada al falus d'un monstre mironià:



martes, 7 de junio de 2011

Arxiu:Kaos tècnic (27/11/2009)

La tardor del 2009 es va viure l'última edició del festival Hipersons. Certa miopia institucional, cert forat de més al cinturó pressupostari i cert cabreig dels de Nativa, va desenvocar en un Hipersons amb cert aire reivindicatiu. Es volia protestar contra unes retallades que impossibilitaven la continuitat del festival i reivindicar alhora la feina de resistència cultural que els de Nativa-Indigestió porten anys practicant, rera unes barricades fetes de xerrades sobre la gestió cultural, reflexions sobre el paper social de l'art, sobre la postureta que ha d'adoptar l'artista enfront el cos social i uns fantàstics esmorzars especulatius a la Nena.
Per a l'ocasió van contactar amb Usted es un Colectivo perquè ens en pesquéssim alguna... i així vam arribar a la molt qüestionable opció d'organitzar un pseudo-combat de boxa amb un pseudo-concert d'acompanyament. Tot plegat un espectacle de conya amb el que vam riure moltíssim.
Els lluitadors pallassos van ser en Moi i l'Oriol dels Mortimers, en Sebastià Jovani feia d'àrbitre-rapsoda, l'Iris Foresta de tia bona anunciant els assalts, i la música corria a càrrec dels CtrlC (Diego i Gaya a les maquinetes) i els Mil Cachetes (Atrofe al baix, Pau Badia al clarinet, Hara Kraan als teclats, Oriol Luna a la bateria , Guille Caballero també als teclats i Ivan Telefunkez a la guitarreta elèctrica).
Com que no tenim imatges de la vetllada, podeu escoltar l'audio mentre us mireu aquest bonic combat de boxa de l'any 36 (no oblideu de treure-li el so):



I aquí el desternillant text de presentació de Jovani:


'Senyores i senyors, dames i pelambreres... Benvinguts a aquesta vetllada singular, el zènit del materialisme dialèctic, la consumació del criticisme, el baliga-balaga de la política de trinxeres i trinxeraires. La transhumància dels valors...
Algú va dir alguna vegada que era el moment de deixar d’interpretar la realitat i procedir a canviar-la. Nosaltres ho hem intentat, però no duiem el tiquet al damunt i no ens han volgut fer ni cas. Així que, bregant amb aquest context saldós que ens van encolomar en una oferta agressiva i metòdica, ens hem proposat desplegar l’única alternativa possible: estomacar-lo a cor que vols. Kolpez kolpez, vers a vers, porta a porta. Fer-lo xixines, deixar-lo pel desguaç, etzibar-li els ets i uts corresponents emprant a tal efecte el mateix nivell de rigor poca-solta amb què aquesta realitat ens ha venut que pixava quan en realitat ens plovien al damunt. En breu podran assistir a la representació -bastarda com pertoca a tota obra de deshauciats- de l’eterna lluita. La lluita pel poder de la solfa, per saber qui porta la veu cantant, per marcar el compàs i saber qui carrega finalment les tintes i les bateries. Assistiran, penyores i senyors, a una vetllada múltiple, protagonitzada per ganxos d’extrema esquerra que no en dónen una a dretes, pesos ploma duts pel vent, campions del pes welter skelter, icones minimosca i figures invictes de la lleugeresa estructuralista.
Volem combats nets i justos, i per aconseguir-ho no dubtarem a emprar les tècniques més barrueres. Volem ser clars, i per tant no ens estarem de fer la xacolata espessa. Volem que triomfi la justícia, encara que sigui malmetent la legalitat vigent. Són permeses les apostes, sempre i quan els pujadors garanteixin no tenir ni ideia de qui pugui guanyar. I, per descomptat, els permetem a tots vostès que pensin en d’altres coses mentre tot això succeeix. Nosaltres ja ens encarregarem de retornar-los al món dels menuts i la carn picada esquitxant-los de realitat atonyinada en ideològic escabeig. Grimparem damunt la cresta del caos, surfejarem amb els punys degudament enguantats damunt l’angle agut de la desferra.
Que pugin, doncs, els contendents animatrònics:
-De les brumes existencials de la Selva Negra, el tigre de Tübinga: Roger Atrofe Von Bastart!
-Amb un balanç de cap derrota després de cap combat, l’Stucka de Tarraco: Ivan Martínez!
-Sense que ningú se li hagi pogut pujar encara a les barbes... la fera de les mines, Guillermo “Chacal” Caballero!
-Ningú finta com ell mentre bufa i fa ampolles: el príncep del Cascall, Pau Badia!
-Capaç de matuxcar menhirs amb la mirada, la druïda dels rings, Willemina O’Hara Kraan!
-El seu catàleg d’uppercuts i retrucs és proverbial: el búfal de ses Illes, Oriol Luna!
I al centre del ring, els dos púgils de la nit, dos estils, dues màquines de matar el temps, dos ideòlegs sense temps per perdre ni res a guanyar:
Amb un pes relatiu a la seva massa muscular, l’aspirant... Moshe Mortimer!
Amb una massa muscular sense cap relació amb el seu pes... Curly Capote Mortimer!'

Algines fotos de l'eventu:




OME acústica





Aquest diumenge dia 12 actua a l'Heliogàbal el col·lectiu d'improvisació OME. Tal com ells mateixos expliquen:

'Buenas noches!!
OME Acustic es un proyecto de la Asociación Cultural OME...
Participan:
Alfonso Muñoz, Ignacio Lois, Boris Porter, Rubén Botas, Andrés Noarde,
Eli Gras, Io Casino y Juan Crek.
También desde Olot participa con su soporte y sus dibujos el pintor Joan Claparols.

OME Acustic se basa en la improvisación conducida mediante señales y signos, pero
la particularidad de OME Acustic es que sus improvisaciones se realizan con objetos
de todo tipo, instrumentos y voces, pero sin electrificar, sin pilas, sin electrónica y se
presentan al público sin microfonía y utilizando el espacio donde se presentan como
otro elemento aglutinador de las improvisaciones. Los instrumentos y objetos se utilizan
según los métodos musicales, pero también se pueden rascar y golpear, al
igual que las voces, que pueden ser armoniosas, dodecafónicas, guturales, susurrantes
o emisoras de sonidos variados.

La Asociación Cultural OME se presenta por primera vez con este proyecto. Las
personas que trabajan desde esta asociación son Meralis Castrillo, Francesca Spera y
Juan Crek.'


I això és amb el que ens podem trobar (si us passegeu pel Youtube en trobareu molts més):



Deriva psicotrònica desendollada ('a lo talibán' com ens ha dit en Crek). En el grup hi ha gent de projectes tan dispars com la BIB, Motor Combo, Misaluba, Macromassa, Dedo,Olas de Cresta Blanca, Alfonsina y el Mal...

martes, 17 de mayo de 2011

Se avecina the hell (speaks in public)



Aquest dijous, Usted es un Colectivo ha estat convidat a participar en el dispositiu Trama Local, una mostra de les activitats que diferents entitats que col·laboren durant l'any amb Gràcia Territori Sonor estan duent a terme.

Per a l'ocasió hem recuperat el programa de ràdio Se avecina the hell que vam estrenar a l'ocupació de Ràdio Gràcia durant aquest passat LEM. Aquest cop, però, una emissió en rigurós directe i speaking in public.






'Tertúl·lies afàsiques. Clàssics de la pintura retransmesos en rigurós directe. Receptes caníbals. Consultoris sentimentals per a tots els públics. Simfonies per cànids i mel·lòdiques. Comèdies de l’absurd amb final feliç... Usted es un Colectivo presenta Se avecina The Hell (Speaks in Public), un magazine ràdio-escènic d’ona ampla i freqüència sense modals on hi tenen cabuda totes les formes d’entreteniment i d’entremès, construït per artistes i professionals de la comunicació que van acceptar gustosos el repte a canvi de veure commutada la seva condemna a treballs forçats a Moldàvia. Benvinguts al primer programa radiofònic de l’era analògico-extraterrestre.'


Amb MC Hamlet, Cágate Christie, Reclark Gable, Juanita Rabo, John Lenin, Ottitis Redding, Marginalia Francis i l'actuació en directe de Dídola Pídola Pon Orchestra.



Al centre cívic La Sedeta, a partir de les 21'30. Entrada lliure.

miércoles, 11 de mayo de 2011

Honollullu, Ars Magnum

Aquest dijous 12 de maig, dins la programació de la Setmana de Poesia, Usted es un Colectivo presenta als Mil Barbados & Sebastian H. Masters en un espectacle rocambolesc amb ressonàncies hawaianes, medievals i magnètiques...

HONOLLULLU
Ars Magnum

'Després de més de cinc minuts d'intens i profund estudi, Usted es un Colectivo presenta un treball de reflexió amb estampacions policromades que pretén donar un gir a les tradicionals interpretacions al voltant de l'Ars Magna de Ramon Llull. Atenent a soterrades invocacions, lectures entre línies, pistes esparses i enregistraments en Super8 del mateix Llull, els oferim una visió de l'obra lul·liana revolucionària, en què la maquinària lògico-teològica de l'autor desemboca en tota una constel·lació de figures i enunciats que anuncien la possibilitat d'una utopia catalana futura on, seguint les instruccions contemplatives i especulatives necessàries, hom podrà anar tot l'any en bermudes, beure daikiris, deixar-se bigoti i dedicar-se a investigar casos d'adulteri.'


La cosa començarà a les 19h a la Fundació Miró. L'entrada és lliure, la sortida incerta. Si tot va bé la vetllada es desenvoluparà de la següent manera:

-Passi del documental Tan Llull, tan prop. De Germán Lázaro.
-Presentació: 'La condició lul·liana'.
-De Iluminationis; Kilowatis Dei.
-Lulius Redux Sound System.
-
Sobre la utopia lul·liana: allà on sempre ne fa bon temps.
-Res Extensa Celestialis (Kameha Meha Reprise).
-
Els brancams lul·lians; una aproximació escatimada.
-Ars Combinatoria; Mai Tai is Rich.
-
Comiat i cloenda.

Us hi esperem!!