jueves, 18 de diciembre de 2014

El Futurisme i Marinetti. Tot un cas.


Marinetti, empescant-se'n una



Quina altra cosa se'ls hi podia ocòrrer als futuristes, i sobretot a F.T. Marinetti, després de 20 anys de donar la murga amb les seves proclames i manifestos per a canviar l'art modern i la vida dels italians? 

Marinetti vist per Depero




Quina altra cosa podrien sacsejar després d'haver proclamat la mort dels museus i del passat i d'haver-se confessat amants selvàtics de l'electricitat, del rum-rum de la maquinaria industrial, de la velocitat dels automòvils i les motocicletes? 



Paraules en llibertat, destrucció de la sintaxi



D'haver assassinat la sintaxi i alliberat les paraules, d'haver revolucionat la tipografia i el concepte de llibre, d'haver elevat el soroll a categoria musical, de convertir la pintura en un fantàstic llenç de línees en fuga i de plasmació de la llum en moviment? 


Balla, retratant l'esdevenir amb pintura


Els intonarumori de Russolo

D'haver baixat a empentes l'escultura del seu pedestal i convertit la matèria en una sorprenent plasmació del canvi i l'esdevenir? De convertir la fotografia en un camp d'experimentació i de fragmentació i reconstrucció de la realitat? 


Composició fotogràfica d'Ivo Panaggi



De convertir el teatre en alguna cosa que s'assembla moltíssim a les nostres moderníssimes performances?D'haver sembrat la publicitat de dissenys espectaculars que encara ara perduren?

Disseny de Depero per a Campari



D'haver convertit les seves aparicions en violentes performances que acabaven sovint a base de pantuflades; d'obrir el camí al terrorisme cultural que després seguirien dadaistes, surrealistes, ultraistes i demés patuleia?


Primeres vetllades futuristes: temor i temblor


D'haver contribuit a la formació de les Camises Negres de Mussolini i d'apostar per la guerra com a única higiene del món i de llençar-se als braços de la revolució feixista -inclús després d'aquest prendre el poder i convertir-se en un règim conservador que li feia el joc a la burgesia lliberal-?

Mussolini i Marinetti a Roma. Marchaaaaando!

I en fi, d'haver proclamat el canvi total i la renovació de l'art i la vida -confonent l'una amb l'altra-, de proposar noves modes, noves joguines, nous comportaments sexuals, establint un mètode d'interpretació del món en clau futurista.... què més se'n podia esperar?

Moda futurista

Doncs ni més ni menys que un llibre de cuina que canviés per a sempre els hàbits alimentaris dels italians, esborrar la pasta cuita i convertir els àpats en un esdeveniment poètic. Fer de la cuina un acte fantàstic, una experiència meravellosa que sovint franquejava el territori del deliri. La cuina futurista, amb els seu manifest, les seves receptes i menús, es va publicar l'any 1930, de mà de Marinetti i Fillià, i com no podia ser d'altra manera va provocar un terrabastall de dimensions considerables. No sabem si qualificar-les de tràgiques o còmiques, però.

Menú del restaurant Santopalato, seu dels experiments culinaris futuristes

Amb un Marinetti apalancat en el poder, en aquells moments era membre de la -en altres moments odiada-  Acadèmia Italiana i Secretari del Escriptors Feixistes, aquest llibre ens ha deixat patidifusos. I és que, com entendre tota la producció futurista, que bascula perillosament entre la genialitat i la facècia més absoluta? No va ser el seu propòsit final esdevenir un clatellot impostat a les consciències de l'home modern? No ho sabem pas... com tampoc ho tenia clar aquest periodista, que va escriure una crònica sobre un dels banquets futuristes. No té desperdici:

El aerobanquete futurista de Chiavari  
El comendador Tapparelli organizó admirablemente en Chiavari, el 22 de noviembre de 1931, una jornada futurista en la cual se inauguró una muestra de arte futurista, tuvo lugar el Circuito de Poesía (en el que triunfó el poeta triestino Sanzin) y una conferencia de F.T. Marinetti sobre "el Futurismo mundial". Más de 300 personas participaron del gran aerobanquete celebrado en el Hotel Negrino: se hallaban presentes las principales autoridades de la ciudad y de la provincia.
Todos los periódicos ligures dedicaron largos artículos al acontecimiento, amén del Corriere della Sera y muchos otros diarios italianos. Transcribimos aquí los puntos esenciales del gracioso escrito de un redactor del Corriere Mercantile:
"El plato fuerte de la jornada —plato fuerte al menos para el periodista ávido de divagaciones y deseoso de motivos para los llamados paréntesis de colores— fue indudablemente el 'primer aerobanquete futurista', una especie de orgía carneplástica que se desató en los salones del Hotel Negrino y que sometió a dura prueba los estómagos de al menos trescientos invitados."
Cada vianda fue escrupulosamente ejecutada por el célebre cocinero milanés Bulgheroni, venido especialmente a Chiavari para violentar con sus salsas y guisados la maciza puerta clausurada de los ravioles y de la pastasciutta.

Los dátiles-sorpresa
El banquete, en medio de la más viva expectación de los presentes —muchos de los cuales sentían en sus cavidades gástricas un cierto temblor que no era del todo imputable al apetito sino a cierto razonable temor— comenzó con un Timbal de iniciación: una especie de antipasto tal vez demasiado poético para ser apreciado como debiera por el estómago que, como todo el mundo sabe, es un tosco materialista. Estaba compuesto, este timbal, de cabeza de ternera flotando, infeliz y desconcertada, en medio de una profusión de ananás, nueces y dátiles: dátiles que se mostraron, al accionar de los dientes, cargados de una sorpresa casi pantagruélica: en efecto, estaban cuidadosamente rellenos de anchoas: es así como de esta inocente cabecita, de estos ananás y de estos frutos africanos complicados con pescado, surgió una especie de budín que dejó a todos los esófagos atascados de admiración.
Pasamos entonces, con arrojo garibaldino, a un Decolapaladar; nombre que designaba a un caldo de naturaleza extravagante, compuesto por partes casi iguales de jugo de carne, champaña y licores varios. En la mezcla, que para los iniciados debe tener extraordinarias virtudes aperitivas, nadaban, vagos y frágiles, pródigos pétalos de rosas. Ubicados frente a tal obra maestra de lírica caldística, los convidados valientemente tentaron el experimento de la deglución; pero más de uno, con evidente bajeza, renunció a llevarlo a término y sólo se limitó a extraer de la escudilla un pétalo de rosa, secarlo con la servilleta y guardarlo en la cartera como recuerdo del banquete y a modo de testimonio de un hecho para narrar, más tarde, a los nietos.
El tercer plato fue Buey en carlinga, o sea misteriosísimas albóndigas sobre cuya composición no es bonito indagar e indagar no beneficia, posadas sobre aeroplanos de miga de pan. Bellos los aeroplanos, menos bellas las albóndigas. De cualquier modo este plato se contó entre los más apreciados por ser el que dio a muchos de los comensales la opción de saciar el hambre al menos con el pan, que nunca como ahora había aparecido como un alimento precioso y divino.
Entonces aparecieron los camareros con grandes fuentes llevando Servobandadillas de pradera consistente en un amasijo discretamente diabólico donde tajadas de remolacha y gajos de naranja se aliaban en tropel con aceite y vinagre y pizcas de sal.
Muchos de los comensales tenían ya, para ese entonces, su aparato digestivo en condiciones no del todo normales, de manera que no se les puede censurar si no supieron reprimir un instintivo gesto de terror cuando apareció la bandeja portando el "alimento conclusivo". Manjar que se ufanaba de un nombre a todas luces dinámico: Electricidades atmosféricas confitadas. Estas caras e inolvidables "electricidades" tenían la forma de multicolores jabones de tocador de falso mármol, conteniendo en su interior una pasta dulzona formada con ingredientes que sólo sería posible precisar tras un paciente análisis químico. Debemos confesar, por escrúpulo periodístico, que sólo una ínfima parte de los invitados osó llevar estos jabones a la boca: de aquellos que se atrevieron no se conoce, por desgracia, los nombres. Decimos por desgracia porque semejante puñado de héroes merecería verse, por lo menos, eternizado en una lápida de bronce.
Llegamos así al Amaraje digestivo: amaraje que no todos alcanzaron a cumplir dado que muchos ya habían zozobrado al momento del despegue. Entonces se puso de pie para hablar Marinetti quien, con una elocuencia admirable que brotaba espontánea cual si no hubiese probado bocado, arremetió en una encendida requisitoria contra la infamia de la pastasciutta y el oprobio de los ravioles, exaltando, en contraste, los alimentos futuristas y en particular los dátiles anfibios de los cuales se había podido efectuar al inicio del banquete una inolvidable degustación.
Sentado Marinetti, de un salto el poeta Farfa comenzó a declamar con ímpetu aviatorio un himno casi pindárico titulado Tuberías.


 Usted es un Colectivo, amb Anki Toner, Pere Sousa, Oriol Luna, Sebastià Jovani i Roger Atrofe, abordarem les proclames i manifestos d'aquests personatges sense tenir clar on situar-los. Però tenint en ment aquestes línees que Eugeni d'Ors va escriure en motiu de la visita de Marinetti a Barcelona l'any 1928 (vint anys després del primer manifest futurista):


"... el llamado futurismo conserva el característico sabor de aquel momento del siglo XX, en que se esperaba tanto de las motocicletas. Futurismo y motocicleta se parecen mucho, desde luego, en lo de la complicación, en lo de cierta plebeyez, en el mediocre rendimiento relativamente al gran ruido y en lo de la detonación continuada."




Russolo, Carrà, Marinetti, Boccioni i Severini buscant brega
  








jueves, 2 de octubre de 2014

Dejà, l'automne! Poesia, octubre 2014

Aquest octubre comença altre cop un nou trimestre de poesia. Cada diumenge fins a finals de desembre, un nutrit grup de rapsodes, poetes, rimaires i musicastres es dedicaran a omplir-nos les ingrates tardes del dia del Senyor amb enginy i mesurades dosis de bellesa. Perquè la vida és lletja, sí, especialment els vespres de diumenge amb futbol, però pot ser que sentint un vers especialment encertat o una tirallonga d'imatges que ens facin ballar el cap, se'ns encengui mitja llum de la bombeta i es desprengui una escletxeta de brillantor que ens permeti trobar alegrament el camí de tornada a casa en unes tardes que s'aniran tornant cada cop més depressa, més fosques. Cal estar sempre embriac, deia en Baudelaire.  Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us escrebanta les espatlles i us vincla cap a terra, cal embriagar-se sense treva.
¿De què, però? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però embriagueu-vos.
De vi i de poesia en podreu trobar cada diumenge a l'Heliogàbal. Amb aquests dos elements la virtut vindrà rodada. Però atenció, aquest cop adelantem els horaris i els espectacles començaran a les set de la tarda. Disposarem així, després, de més temps per no sentir l'horrible fardell del Temps.

Aquesta és la programació d'aquesta tardor. El cartell, com és habitual, és cosa d'en Marc Valls:


Aquest any hem volgut reforçar els llaços que ens uneixen amb altres col·lectius: per una banda cel·lebrem amb G3G records els seus vint i cinc anys d'edicions discogràfiques i la creació d'una escena musical que si bé va esclatar ja fa molt de temps, molts dels seus membres encara belluguen amb força, han deixat un rastre inesborrable o són els causants directes d'un munt de noves bandes i llenguatges. D'aquí els concerts de Il Gran Teatro Amaro i ja al novembre Pierre Bastien & Mechanium. Per altra banda som grans admiradors dels gustos i de la feina feta per l'editorial Males Herbes. Aquest octubre tornen a fer un xou. També ens sentim molt còmodes amb la gent d' Arrebato, plataforma madrilenya dedicada a l'edició i producció poètica. I un dels nostres és també en Xavi Morte, rapsode potent i finíssim, del col·lectiu Reina Mab, que aquest trimestre estarà present en dues vetllades.

El primer diumenge és per a Anna Pantinat. Músic professional, manté una activitat sorprenent amb un munt de bandes. Però és també poetessa, i Construcció de la nit és el seu segon poemari, guanyador del premi Joan Duch de Juneda del 2013. Concebut com una resposta a la Destrucción de la noche, de José María Fonollosa, el protagonista d'aquest llibre és la nit; la foscor, l'aturada del flux normal del temps, el revers de la qüotidianetat que obre un nou espai vital. Potser més autèntic, menys feixuc però més incert. Aquell espai-temps més propici per a la revolta.

La primera nit fou per lleialtat;
La segona, perquè vaig perdre por.
A la tercera vaig intoxicar-me
Feliçment. Vaig lligar a la cinquena.
Com a nombres primers, la unicitat
S'espaia a mida que avança la sèrie.


L'acompanyaran fragments d'una de les seves bandes més corrosives, Pentina't, Lula!, punk de gust vuitantero però amb sorollot ben bé d'ara. L'incombustible Panotxa a la guitarra i Laia Pantinat a la bateria. Aquí les teniu:



Quan fa nou anys l'Heliogàbal va encarregar a Usted es un Colectivo de dissenyar una programació estable de poesia, es pretenia recuperar certa inercia del que havia estat l'esperit primigeni del local. Quan Memi March va estrenar l'Heliogàbal, es va convertir en un punt de fuga de l'incipient escena polipoètica de la ciutat. Aquella fornada de poetes s'ha mantingut present en aquests anys de programació continuada. Són, o hi han sigut habituals en Sebastià Roure, en Pau Riba, l'Enric Casasses, la Núria Martínez Vernis, en Víctor Nubla, en Juan Crek i tants d'altres. I una d'aquestes primitives i constants presències ha estat l'Andreu Subirats. Mestre i traductor -seva és la fantàstica traducció de les Balades de Villon




i la més recent dels Paradisos artificials de Baudelaire- , aquest autor del Delta ha publicat a La Breu dos reculls de la seva poesia. Des de ben jove però, el seu punt fort ha estat el recitat en viu desplegant, sovint acompanyat per músics, una dicció poderosa i vital. A l'Heliogàbal l'hem pogut veure acompanyat per un munt de gent, però en tenim especial record d'aquella Escolania amb samfaina amb Ramon Faura al capdavant. És precisament tot aquest bagatge el que ha volgut perpetuar en el CD On vas a peu, que ve a presentar aquest proper diumenge dia 12. Acompanyat per Roger Blàvia a les percussions i Diego Burián a la guitarra i trompeta, Subirats fa un repàs pel seu propi material i les seves traduccions en un xou complert i definitiu.



Diumenge dia 19, és la tarda per a les Males Herbes:

La verdolaga, una mala herba ben hermosa


L'editorial Males Herbes es va estrenar editant Bressol de gat, una de les grans novel·les de Kurt Vonnegut. I el passat mes de setembre ens van regalar amb una altra edició d'una de les seves grans obres, Mare nit.  No és d'extranyar doncs que en en aquesta segona visita als trimestres a l'Heliogàbal, la gent de Males Herbes vulgui homenetjar a un dels seus escriptors preferits, amb un títol ben vonnegutià: La vida no és manera de tractar un animal.


Vonnegut, autor de culte, icona de la contracultura nord-americana, va practicar una escriptura que transitava pel gènere de la ciència ficció manipulant-lo, retorçant-lo i traient-li tot el suc per a esdevenir un retrat àcid i delirant de la nostra societat contemporània. Des de la seva mirada astorada i innocent, a vessar d'humor, ha enmirallat els nostres més terribles vicis i l'estupidesa sens fons que ha portat a l'home a cometre les més terribles atrocitats. Les seves sàtires potser no ajuden a trobar solucions salvíferes per aquest món, però sí a suportar el seu pes i a reconèixer la nostra essencial i profunda ruquesa.



En aquesta nit ben especial actuaran Ramon Mas -editor de Males Herbes-, Martí Sales -traductor de les dues novel·les editades-, Jordi Nopca, Carlos Alonso, les intervencions musicals de Bernat Sánchez, Sam Destral i Spazzfrica Ehd -baterista de Za!-, Miqui Otero, Max Besora i l'iconoplasta Roger Pelaies, a més del passi del curtmetratge 2081 de Chandler Tuttle. De ben segur que serà un nit farcida d'humor àcid, de tragèdies disfressades de carnestoltes, de marcians tralfamoderians i de bokoninisme. 

Kilgore Trout, escriptor de noveles pulp amb arguments sorprenents



L'any 2011 el segell La Olla Express va reeditar un dels treballs més mítics i oblidats de la música barcelonina, el conegut com a disc vermell dels Perucho's. La banda formada a finals dels seixanta per Oriol Perucho, Oriol Pons de Valls 'Ginger', Jordi Graells i Albert Subirats no va editar mai cap disc fins que, un cop ja abandonada l'aventura, es van tancar en un estudi l'any 1979 per deixar aquest llegat. Sense a penes intervenció de Graells i amb les col·laboracions d'un munt de gent de l'escena fri de la ciutat, el disc vermell ja retratava a uns altres Perucho's, diferents d'aquell vendaval sonor que havia forjat la llegenda durant els setanta. I és que de fet, hi ha un munt de Perucho's, tants com cops es van posar a tocar. Aquí rau la seva radical estratègia i compromís amb la música entesa des d'una llibertat absoluta. Així ens ho explica Germán Lázaro, l'autor del llibret que acompanya la reedició del disc i insigne peruchòleg. Els Perucho's de 2014, són també, és clar, una altres. Amb Oriol Perucho a la bateria, Ginger al saxo i els teclats i Enric Cervera, membre d'una de les darreres formacions dels setanta, al contrabaix, aquests Perucho's juguen a les composicions subtils i amb regust de banda sonora, al easy listening retorçat per la música d'avantguarda i al rock pop marcat per la petjada dels Henry Cow. Si fessim un arbre genealògic de la gent que ha passat per Perucho's hi trobaríem algunes de les bandes més interessants i arriscades de les últimes dècades d'aquí: BAF i Eix de BAF, Koniec, Tropopausa, Blay Tritono, Les Anciens, Naïf, Moisés Moisés....
És per a nosaltres una gran alegria tornar a programar aquest grup, tot i que sigui fora de la programació estricta de poesia, eco llunyà de les nostres Músiques Disperses, on també van tocar ara farà tres anys. Aquí els podeu veure




I el diumenge, aquí sí, ja reprenent la programació del trimestre, hem tornat a convidar a la banda franco-holandesa-catalana Il Gran Teatro Amaro, com a part de la cel·lebració dels vint-i-cinc anys de la discogràfica G3G. Aquest serà el tercer cop que venen a l'Heliogàbal, i esperem, vaja, n'estem segurs, que ens tornaran a fer gaudir amb la seva música desendollada; cabaret d'entreguerres amb esperit punk i lluentors patafísiques. Aquí els podeu veure en diferents actuacions de la seva anterior visita per aquí: