.jpg)
Aquest
proper mes de juliol Usted es un Colectivo i Overlook Hotel comencem un nou cicle
de Músiques Disperses. El lloc serà el bar Roxanne, al carrer Martínez de la Rosa 27, ben a la vora
de la Plaça del Rellotge de Gràcia. Comencem amb aquest primer tast, dos duets
d'alta volada, amb la intenció de reprendre l'activitat passat l'estiu.
Músiques Disperses continúa en la seva línia de programació, músiques de risc,
per dir-ho d'alguna manera; en tot cas músiques amb difícil visibilitat en els
pocs locals que es dediquen a la música en viu a Barcelona. Les
característiques del Roxanne -a qui agraïm la seva empenta- ens obliguen a
dissenyar un tipus molt específic d'actuacions: solos, duets i trios sense
gaire electricitat mel mig, sense bateria o qüotes molt altes de soroll
-aquesta bèstia negra de la nostra ciutat-; en tot cas música el més directe
possible en un local que juga amb les distàncies curtes, on gairebé es puguin
palpar les notes i on gairebé es pugui olorar la suor dels músics.
14-VI-2012 – TOM CHANT i MASA KAMAGUCHI
Primera trobada entre dos músics de fora que
resideixen a Barcelona des de fa anys.
El saxofonista anglès Tom Chant (1975) ha
desenvolupat un estil molt original a partir de les diverses experiències
musicals en què ha participat durant tota la seva carrera, tant amb el toc
normal del instrument com quan aplica tècniques esteses. Toca els saxos soprano
i tenor i, ocasionalment, el clarinet baix. Entre d’altres projectes, a Londres
ha estat i segueix essent membre del trio d’Eddie Prévost, de la London
Improvisers Orchestra i de The Cinematic Orchestra; mentre que a Barcelona
forma part de la Banda d’Improvisadors de Barcelona i del octet IED, del trio
Bruitage (amb Pablo Rega i Javier Carmona) o del Ferran Fages Ensemble. Ha
gravat per a segells com Ninja Tune, Matchless, Emanem, Clean Feed, Tzadik,
Another Timbre, Audition, Discordian…
El contrabaixista japonès Masatoshi Kamaguchi
(1966) es va traslladar als Estats Units l’any 1990 per estudiar al prestigiós
Berklee College of Music de Boston. Uns anys més tard, s’instal·là a Nova York
a on practicà tota mena de jazz, des de neobop fins a free, al
costat de noms com Frank Kimbrough, Sonny Simmons, Paul Motian, Ron Horton,
Greg Osby, Matt Renzi, Chris Cheek o Tony Malaby. Des de fa uns anys viu a
Barcelona, on també es cridat per a participar en estils de jazz molt diferents
(des del grup de Lluís Vidal fins al duo Duot). Contrabaixista instintiu i
el·líptic, es caracteritza pel seu so especial i per les seves agosarades
línies, en les que introdueix molt bé els silencis, però sense perdre mai un
gran sentit líric. Ha gravat per als segells Plametto, Fresh Sound, Clean Feed,
Splasch, CIMP…
Cal esperar una trobada nua i essencial per
part de dos músics que, cadascun a la seva manera, empenyen la seva tècnica
fins a territoris desconeguts.
Enllaços:
21-VII-2012 – AGUSTÍ MARTÍNEZ i NUNO REBELO
Una altra trobada entre dos improvisadors
veterans i avesats al combat.
Agustí Martínez (1960) s’ha mogut des dels
anys 80 per l’escena avantguardista tant del jazz com del rock, formant part de
bandes como ara Quodlibet (anys 80) o Le Diablo Mariachi (anys 90), o bé
participant en innombrables sessions d’improvisació i esdeveniments relacionats
amb la música experimental. Des de fa anys, aquestes experiències s’han anat
creuant amb un creixent interès per la música contemporània i la seva estètica,
i han donat com a resultat una música molt ben estructurada en la qual la
improvisació és un element més. Al seu treball en aquesta direcció li dóna
sortida en el seu combo Maal Ensemble, una unitat musical que adopta diferents
formats segons les composicions a interpretar (la revista Tepekale va editar el
2005 un cd d’aquest projecte, Utopía u
olvido). En els darrers anys, ha publicat dos extraordinaris discs de saxo
alto sense acompanyament, Are Spirits
What I Hear? (Etude, 2007) i Doubts
of the Reason (autoeditat, 2010). A banda d’això, des de l’any 2011
participa en el projecte Sin Anestesia, format exclusivament per saxofonistes.
Ha gravat per als segells Zanfonia, Testing Ground, Etude, Discordian i Hazard.
Al portuguès Nuno Rebelo (1960) li agrada
definir-se com “improvisador, escultor del so, performer…”, i és que quelcom de
tot això hi ha en el seu quefer. Molt influenciat per Dada i per les
avantguardes en general, tant artístiques com poètiques i musicals, Rebelo ha
anat introduint elements provinents d’altres pràctiques artístiques dins la
seva música, arribant a no distingir-se de vegades quina cosa és cadascun dels
seus projectes. Després d’una primera etapa tocant pop-rock, a començaments
dels 90 forma part de l’innovador grup Plopoplot Pot, junt amb importants
músics portuguesos com ara Sei Miguel, Vitor Rua, Paulo Curado, Rodrigo Amado i
Bruno Pedroso. Tot i que el seu instrument és la guitarra, també s’interessa
per la improvisació amb l’electrònica. Ha tocat amb músics tan diversos com
Peter Kowald, Kato Hideki, Paolo Angeli, Massimo Zu, DJ Olive, Le Quan Ninh,
Philippe Aubry, Jean-Marc Montera o Carlos Zingaro. Establert des de fa un
temps a Barcelona, la seva relació amb la ciutat es remunta als anys 90; des de
llavors ha participat amb molts músics locals: Joan Saura, Xavier Maristany,
Agustí Fernández o Liba Villavecchia. Actualment manté, entre altres projectes,
els duos Pocketbook of Lightning, Surf Faces, Lost & Found, i el quartet
Separados Frutos.
Una sessió que preveiem plena d’efectes
sorprenents i de dinàmiques inesperades.
Enllaços:
.jpg)
